En contrast amb el que sembla que avui es moda, la caracterització com a distracció vulgar de la pirotècnia o l’anatema paternalista que vol vetar-los de tot contacte amb la infància, he de confessar que de petit m’ho passava de conya tirant petards. El dia de la revetlla corria amb mon pare a una botigueta, on tot l’any no se pas que hi venien, però que per Sant Joan hi regnaven els petards. Triàvem, remenàvem, i segurament ell s’entusiasmava de la mateixa manera que jo.
No recordo pas que me’n deixessin encendre cap abans d’hora. Tampoc ho demanava. Ni després. El dia era el dia de la revetlla, el preludi del meu Sant. I era el dia de la revetlla, la il•lusió era tirar “cebetes” de ben petit, encendre bengales l’any següent, i durant una bona colla d’anys veure com el pare encenia artificiosos petards coloristes i sonors, i acontentar-me amb els petardets verds i les piules.
L’acte d’encesa de les piules, com tot en aquestes edats, tenia un alt voltatge iniciàtic: Primer amb por al prendre-les, després amb fugida del petitíssim tro, i finalment passats els temps com un gran savi, llançant-los a tor i a dret, encenent el ble sense temor. Després ens deixaríem portar per altres descobertes molt més sensuals i càlides que l’embriagadora olor de pólvora i el sempre brutal tro dels petards llençats ja lluny de la mà del pare.
Però com tot en aquesta vida, com tot allò que ens fa més il•lusió de petits, amb la barreja de coratge, por i joc prohibit, i que sempre ens fa ser grans, – ah! Quin gran concepte això de fer-se gran!- s’acaba un cop te n’acabes de fer, i no es recupera, com un bonic paradís perdut, fins que no participes com a comparsa d’un altre marrec que es vol fer gran, i comença llençant “cebetes”, i extasiant-se davant les “bengales” i els coets, acontant-se amb les piules.
