Fa gairebé un parell d’anys un comentari que vaig rebre deia que segurament ja no som ciutadans ni súbdits, sinó fantasmes d’una civilització que reposa només en l’imaginari col·lectiu. I continuava dient que si no reaccionem individualment i col·lectiva davant d’una decadència tan pregona valdrà més que oblidem tota esperança. I sens dubte hi havia més d’un element de crítica en aquest comentari. Però a mi em va fer pensar, un cop més, que el mal prové de la base, de la mala base. El país, qualsevol país, es construeix des de l’inici, des de l’escola. Des de la Primària. Fa dos anys encara no sabíem que un 25% dels alumnes que acaben el primer ensenyament a penes saben les quatre regles, llegeixen molt malament i fan tot tipus de faltes d’ortografia. I aquí mai no se’n parla, de la Primària, quan es parla dels mals de l’ensenyament. Naturalment hi ha els sindicats. Els sindicats que tenen més pes són els que tenen a veure amb la Primària i fa la sensació que tenen molta cura que mai no es destapi res del que se suposa que passa en el període formació que avui va dels sis anys als dotze. Ho dic perquè ja se sap segur que va ser un error la implantació de l’ESO als instituts i resulta evident que aquests nois i noies de dotze anys haurien de continuar clarament a les escoles. És massa aviat perquè vagin a l’institut. I no tenen hàbits d’estudi. No saben estar-se asseguts i s’aixequen encara que només sigui per llençar un paper a la paperera. I interrompen la classe. I s’estranyen que se’ls cridi l’atenció per aquest motiu. Em temo, a més, que l’escola primària, tot i haver-hi immersió en català, no afavoreix pràcticament gens la militància lingüística. Aquestes noves generacions de nois i noies són en general indiferents a la llengua que usen. Jo no vull abandonar tota esperança, però mentre s’afavoreixi això de les estructures comunes amb l’espanyol i no s’expliqui tota la llengua des de la perspectiva del català patirem aquesta indiferència. Crec que és hora ja de dir la veritat. És evident que la Secundària té problemes, és evident també els problemes que arrossega la Universitat. És, per tant, hora de dir que els problemes vénen del primer ensenyament, de la primera formació. D’aquest primer ensenyament s’ha bandejat el prestigi dels coneixements, del saber. S’ha bandejat el prestigi d’arribar a escriure bé o, si més no, sense faltes d’ortografia. S’han bandejat les formes i s’ha bandejat la memòria. I quan es bandegen les formes i la memòria, s’acaben bandejant també els continguts. S’ha relativitzat tot això. No es pot continuar més amb aquest “pobrets, pobrets, no els donem tanta feina, no els reprimim, adaptem-nos nosaltres a ells, no els posem reptes ni obstacles”. A l’escola, a l’institut, no s’hi por anar amb banyador, samarreta imperi i xancletes. Però molts hi van, i no passa res. Aquest no és el camí en la construcció de les societats lliures. Les societats lliures fomenten el seu creixement en la formació de la qualitat que ens fa més lliures: la voluntat. La voluntat i la paciència. Res de tot això no es fomenta a l’escola. Moltes vegades fa la sensació de tot el contrari. Fes allò que et demani el cos, o l’hàbit o el vici. I no: ningú no és més lliure que aquells que són capaços de fer el que els dicta la voluntat. I ara ja hi ha massa adolescents que els veus anar amunt i avall sense esma, sense fe, sense passat, sense pàtria, deixant-se simplement portar. I n’hi ha molts que, si els demanes com es veuen ells mateixos d’aquí a 10, 15 o 20 anys, fan aquella cara de no saber. De no saber res ni de voler-ho saber. Res, no seré res de gran. És a dir, no seré. Fantasma, escorrialles d’una civilització.
