Sempre he pensat que en el col·lectiu periodístic hi ha un grau d’hipocresia elevadíssim. Com sempre que hi ha eleccions, uns quants s’esquincen els vestits per la imposició dels blocs electorals, que segons sembla condicionen la seva llibertat d’informar sobre la campanya electoral i qüestionen la seva professionalitat.
Tots estem d’acord en que el tractament de les notícies de El Períodico o El País per exemple són diferents de les de l’ABC, l’Avui o La Vanguardia. I ningú qüestiona la professionalitat dels que les escriuen (i alguns ens hem de mossegar la llengua). Però resulta que del treball de tots els grans professionals dels mitjans de comunicació en surten notícies diferents, se’n destaquen elements diferents o es prioritzen missatges i imatges diferents. I als mitjans de comunicació públics passa el mateix. I és que la realitat es pot explicar de moltes maneres, i fins i tot deixar d’explicar.
I resulta que tenim un president de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, que també deu ser un gran professional, imposat per una majoria del tripartit, sense consens i amb un decret de nomenament que el Consell de Garanties Estatutàries va declarar ilegal (però això li és igual a l’actual govern i a aquest president que si conservés una mica de dignitat no estaria on està). I imagino que si s’ha imposat la seva presència d’aquesta forma deu ser per alguna cosa.
I resulta que si els periodistes tenen dret a informar, els ciutadans tenim dret a ser informats de forma veraç i objectiva. I per aquest motiu, em sembla necessari objectivar també, en la mesura del possible, el format d’aquesta informació. I això no és censura sinó garantia de llibertat per l’informador, a qui d’altra forma li podrien imposar qui i quan ha de sortir i qui no. O és que algú negarà que aquesta presumpta llibertat d’informar ha estat a vegades la coartada sectària per emmascarar l’atac d’una opció política concreta o fer-ne subtil apologia d’altres? O algú negarà les pressions que han rebut alguns periodistes de mitjans públics aquests últims anys, amb el silenci vergonyant del seu col·legi ?
Certament, un sistema de blocs segons representació parlamentaria presenta dèficits informatius, especialment en relació a les noves candidatures que es presenten i tampoc és garantia de res. Però si l’alternativa ha de ser només el criteri professional d’un periodista, l’estem deixant indefens davant els seus caps que potser no són tant professionals.
Tots els partits volen els blocs electorals. Perquè no es fien uns dels altres. Això no diu res de bo dels professionals de la política. El que passa és que els professionals de la informació, ho sento molt, moltes vegades no són pas tampoc millors. I és que els polítics legítimament no són neutres però alguns periodistes i responsables de mitjans públics, lamentablement, tampoc.
Per cert, i amb tot el respecte i reconeixement per la feina que fan els informadors, penso que al 99,9% dels catalans els és absolutament indiferent que les notícies de campanya vagin signades o no. Els suggereixo que els professionals de cada mitjà públic es posin d’acord en fer un noticiari paral·lel, consultable per internet, on surti quines, quan i com haurien donat la informació electoral, cas de no existir aquests blocs electorals. És una mica més de feina però suposo que la reivindicació de la seva llibertat d’informació que tant valoren s’ho mereix. I així tots podríem comparar quin model és millor. Es posaran d’acord entre ells? Pedagogia al servei de la professionalitat o demagogia?
