La cesura, més imaginada que real, que representa el pas d’un any a l’altre del nostre calendari, és motiu tradicional de fer-se pensaments sobre allò que cadascú de nosaltres, en el nou any, vol fer igual o diferent que en l’any que s’acaba. Jo ja en fa molts que vaig deixar de fer-me il·lusions sobre la capacitat pròpia o aliena de canviar radicalment maneres d’ésser formades lentament i arrelades profundament. Però, malgrat tot, aquesta vegada, com a convençut independentista que sóc, m’he fet una curta llisteta de bons propòsits que miraré de realitzar el 2015, malgrat que moltes vegades segurament no em serà gens fàcil. M’en guardaré bé prou de fer-ne una llista de recomanacions per a altra gent, amb el dit alçat de saberut insuportable. Qui se les vulgui fer seves, allà ell. I qui no, també.
Per a aquest 2015, doncs, que tan absolutament crucial serà per la història del nostre poble, m’he fet humilment els següents propòsits:
-No deixar-me entabanar per cap de les notícies negatives que plouran a dojo sobre els nostres caps per tal de convèncer-nos de què treballem pel dimoni i que tots els nostres esforços són debades perquè -diran sovint- no som prous a voler marxar de “la nació més antiga del món”.
-No confondre en cap moment qui és el contrari a combatre i tenir sempre present que no és el que dins de casa nostra s’entreté en disquisicions fora de temps, com els cèlebres conills de la faula de Tomás de Iriarte, sinó els que des de la casa del costat volen seguir essent els que disposen com hem de viure, i quants diners permeten que ens quedem a la butxaca (i que no siguin gaires) dels que ens guanyem amb la suor dels nostres fronts.
-No oblidar mai que han estat les divisions entre nosaltres les que ens han portat sempre les malvestats més grans i, per tant, que depèn de tots i de cadascú de nosaltres que aquesta vegada no ens deixem dividir, que aquesta vegada no fem el joc als que consideren la nostra terra com un mas de propietat seva, i a nosaltres com a simples masovers, només tolerats si paguem puntualment el delme.
-Que tota vegada que l’edat, la salut i la llunyania posen límits molt estrets a allò que pugui fer per ajudar a aquesta gran empresa que tants catalans ens hem imposat, almenys aquella part infinitesimal que m’hi correspongui vull seguir-la fent sense defallir ni deixar-me desanimar quan hom té la impressió que tanta gent té les orelles impermeables a tots els nostres arguments per ben fonamentats que aquests siguin, si no s’adiuen amb els prejudicis de qui els escolta o els llegeix.
-Que seguiré exposant opinions que ningú no em demana allà on trobi un forat per expressar-les, indiferentment de si troben un ressò positiu, negatiu, o nul.
-Que -al costat d’altres meravellosos companys, més joves que jo i d’una empenta imparable- seguiré protestant (amb bones maneres, fonamentant-ho bé, i ens facin cas o no) quan als països de parla alemanya algú escrigui animalades sobre la nostra terra i la nostra gent.
-Que m’obligaré a tenir més paciència que el Sant Job (encara que em costi qui-sap-lo) quan els nostres polítics triguin més del compte a posar-se d’acord, mentre la gent d’infanteria ens mosseguem les ungles. Però ja sé que aquest propòsit és un dels més difícils de complir i que, si pogués, els aniria al darrera punxant-los-hi la popa per fer-los moure endavant d’una reconsagrada vegada. Com en l’acudit jueu on un home prega: Déu meu, feu-me la mercè de donar-me paciència… PERÒ ARA MATEIX!!!
Ja dic, són desigs molt personals, però no pas intransferibles. Tant de bo que d’aquí un any, poguem mirar enrere amb la profunda satisfacció de veure que els nostres somnis han fet un altre pas de gegant i que ja estem arribant a la fita, si fins i tot no l’hem traspassada. Que així sia. Amics lectors: bon any nou.
