Com diu Joan Sales, escriptor català ( 1912-1983), a “Incerta Glòria”, hi ha moltes coses boniques al món, poques tant boniques com els records.
És una veritat com un temple. Em fa sentir bé recordar la infància amb la meva família d’origen, és a dir, pares i germans, i amb la família que m’ha vingut donada: els meus fills. Quins anys més gloriosos! Ser la petita de casa no és poca cosa, era la joguina de casa, i aquests records sempre estaran amb mi mentre visqui. A més, el cervell és molt savi i tendim a oblidar els mals records, per salut mental, i emmagatzemar els bons.
Una cosa és que m’agradi recordar aquests records im l’altra, és que em quedi enclavada al passat i això no em permeti avançar. Es just al contrari: viure d’aquests records em permet confirmar que he estat molt privilegiada de rebre tant d’amor, i que tinc les eines i els coneixements per fer aflorar aquests records i tenir les forces per tirar endavant amb totes les adversitats que la vida ens pugui presentar, ja siguin petites coses de la vida quotidiana o situacions on cal prendre decisions importants, a la vida.
Com deia Voltaire:“Il y a des moments dans la vie dont le souvenir suffit à effacer des années de souffrance”, que si ho traduïm vol dir que hi ha moments a la vida on només amb el record n’hi ha prou per esborrar anys de patiment.No em fa mal pensar en els records d’infantesa. Ben al contrari, aquests records, m’alimenten l’esperit, i quan més temps passa, més vius tinc aquests records, i moltes vegades, dic expressions o faig igual que la meva mare i penso: amb els anys, ens assemblem més i això m’enorgulleix.
Quan em sento trista, recordo aquells dinars familiars amb els pares i germans, o amb el pare dels meus fills, els primers tres anys de casats, ( no pas en els últims anys de matrimoni) i torno a ser reviure aquells moments i momentàniament em sento feliç.
Torno a ser feliç quan faig el fumet de peix que feia la mama, i torno a sentir la mateixa flaire.. El record és tant viu que és com si estés allà amb ella. També em fa feliç recordar l’escudella i carn d’olla i el pollastre amb prunes que cuinava la meva germana, amb tots a taula.
Ara aquests moments són irrepetibles perquè falten el pare i la mare, però quan hi penso, el meu cervell ho interpreta com si aquells moments fossin reals.
De la mateixa manera, angoixar-se per un fet que no ha passat, el cervell ho interpreta com si estés passant, i tal com diu la Marian Rojas Estapé ( psiquiatra a la qual admiro molt) la nostra ment i el nostre cos no distingeixen el que és real del que és imaginari, i per tant, ho vius de la mateixa manera com si estés passant.
Aquesta sensació, record o imatge del passat ens dóna pau, només amb el fet de tornar-la a evocar a la nostra ment.
Un altre dels bons records que faig venir a la ment, quan estic baixa de moral, és recordar quan la meva filla era un bebè de nou mesos i demanava “ pinil”, perquè no sabia dir pernil, i la meva mare li atansava pernil tallat a miquetes com a serradures. O bé recordar el meu fill quan s’estirava a terra i jugava amb els cotxes i les senyals de trànsit i et muntava un excel·lent mapa de carreteres i senyals. Em queia la baba!!
Pensar en aquests moments em fa reviure aquells instants i el meu cervell recobra la calma, i es distreu de l’angoixa o preocupació que pugui tenir en aquell moment. La meva ànima s’assossega i recupero la meva pau. Tot això acompanyat d’una mica de meditació.
Sempre els explico als meus fills que la mare no sempre hi serà, a més, els fills, encara que els haguem parit, no són nostres, només ens els deixen, ja que quan són grans han de fer la seva vida i te’ls prenen dels dits, com hem fet tots, que algun dia hem marxat de casa. La meva filla ben aviat marxarà a viure a l’estranger, i la veuré menys del que voldira. El que no voldria és perdre-li el fil. Espero que la distància física no comporti una distància emocional. La finalitat, però, de marxar és bona: anar a treballar i guanyar-se la vida. La meva filla ja ha volat, i espero que emprengui un bon vol, amb bones companyies i que pugui exercir les seves professions. Els pares sempre desitgem el millor pels nostres fills. El meu fill encara està a casa.
Sé que tard o d’hora els dos hauran de fer la seva vida, i el niu estarà buit. No serà fàcil enfrontar totalment aquest moment, però és llei de vida .Els hi dic sempre als meus fills que ells han de volar ben alt, expandir-se i créixer com a persones, i sobretot, que siguin persones honestes i lleials, i que a la vida han de ser generosos, i que si dónes, reps, i que a vegades, donar fa més feliç que rebre. Per acabar, només dir, que els hi dic sempre que si algun dia han de tornar al niu, la mare sempre hi serà.
