Entre 1915, data de l’inici del genocidi armeni, fins aproximadament 1948, en que s’executaren les deportacions i noves fronteres del mapa europeu sorgit de la II Guerra Mundial –amb la possibilitat d’allargar aquesta darrera data fins l’any 1999, en que acabà la guerra de Kosovo, darrer conflicte balcànic–, Europa va viure la pràctica desaparició de les seves minories religioses, culturals, lingüístiques, ètniques, que per la seva reduïda població o fragilitat no es podien ajustar a les fronteres estatals, no disposaven d’un estat, paradigmàticament en el cas dels jueus, o bé no es trobaden al lloc assignat. Malgrat, avui dia encara existeixen a Centre-Europa algunes minories nacionals fora de les fronteres de la seva nació (del Tirol a Hongria i d’Eslovàquia a Ucraïna), l’estat nació uniforme marcà el patró pel qual s’havien de regir les noves nacions i tota una riquesa immemorial que s’havia anat sedimentant a força de segles, va desparèixer. Guerres, neteges ètniques, deportacions, exterminis, però, també, lleis, decrets, normatives i polítiques, suposadament, reformistes i democràtiques foren els instruments d’aquesta desaparició del particularisme europeu extingit. Ja queden ben pocs alemanys a Rumania, grup del que formava part la família de la Premi Nobel de Literatura Herta Muller.
Avui, a l’Orient Mitjà es viu la fi de la segona part d’aquesta homogeneïtzació forçada, que destrueix el sediment de la història, no sota la bandera de l’estat-nació –construcció molt dèbil i estranya al món àrab-, sinó sota la bandera de la religió islàmica. El 1948, els jueus que, des de la mateixa Diàspora o des de l’expulsió dels jueus d’Espanya l’any 1492, vivien al món musulmà, del Marroc a Indonesia, van ser evacuats al naixent Estat d’Israel. Avui, pràcticament no queden jueus al món islàmic. I avui, els qui es troben en un perill real de desaparèixer del seu hàbitat ancestral són els cristians, en el passat sota la protecció dels règims laics dels rais Hussein, Al-Assàd o Mubàrak, i avui assassinats, perseguits i foragitats de Síria i Iraq pels fonamentalistes de l’ISIS, víctimes d’atemptats i destruccions de temples a Egipte i, en molts casos, migrats a Occident, principalment als Estats Units, on resideix una important comunitat de cristians orientals, especialment palestins.
Els cristians del món àrab no van arribar amb cap immigració, conquesta ni diàspora. Els cristians d’Egipte, Iraq, Síria, Palestina segueixen la fe cristiana des de la primera evangelització, a Mesopotàmia segons diu la tradició des de l’evangelització de Sant Tomàs. Alguns d’ells, com els assiris (caldeus, nestorians o siríacs) o els coptes, són descendents dels antics pobladors de les valls del Tigris i l’Èufrates i del Nil de l’època faraònica, dominadors d’aquests territoris molts segles abans de les conquestes musulmanes. Amb caràcter, litúrgia i jerarquia pròpies, dividits en multitud d’esglésies locals, amb fidelitat a Roma –tant llatins, com maronites, coptes catòlics, armenis catòlics, sirians, caldeus i melquites–, com a part de l’Ortodòxia o de les seves esglésies autocèfales, o sense reconèixer cap altra autoritat –com l’Església Copta o l’Armènia–, aquests cristians han conviscut com a minoria durant segles entre la població musulmana, amb diversa fortuna.
No han estat, però, ni són ara, la “quinta columna” occidental a la regió, tot i que en el passat les potències, com França amb la seva especial relació amb els cristians libanesos –El Líban, gràcies al seu complicat equilibri identitari és un dels països on els cristians tenen un pes específic en el govern i la vida social–, han perseguit aquest objectiu i per aquesta idea avui dia encara se’ls persegueix i massacra. Per contra, són part essencial i genuïna d’Orient. El patriarca greco-melquita, el sirià Gregorios III Laham, ho afirmava categòricament en una de les sessions del Sínode de bisbes de 2005, i en una interessant entrevista recollida poc després per Gianni Valente: “Som l’Església de l’Islam”. Segons deia el patriarca d’Antioquia, de tot l’Orient i de Jerusalem dels melquites: “L’Islam és el nostre ambient, el context en el qual vivim i amb el qual històricament hem estat solidaris. Hem viscut 1.400 anys entre ells. Comprenem l’Islam des de dins. Quan escolto un versicle de l’Alcorà, no em resulta estrany. Una expressió de la civilització a la qual pertanyo”. Fa gairebé nou anys, abans de les darreres i terribles persecucions, Gregorios III, afegia: “La nostra simple existència trenca l’equació segons la qual els àrabs han de ser musulmans, i els cristians, occidentals. Si se’n van els caldeus, els siríacs, els ortodoxos, els catòlics llatins, si es fan fora de l’Orient Mitjà a tots els cristians àrabs, quedaran l’un al davant de l’altre el món àrab musulmà i un món occidental anomenat cristià. Serà més fàcil desencadenar l’enfrontament i justificar-lo amb la religió”. Darrerament, Gregorios III ha reiterat aquest missatge. Avui, ja no queda cap cristià a Mossul ni a les ancestrals Planúres de Nívine.
A casa nostra, on vivim amb gran passió l’actualitat de l’etern conflicte àrab-israelià i on vam ser capaços d’enormes mobilitzacions contra la Guerra d’Iraq, fins a fer dir al President Bush pare que els Estats Units no canviarien els seus plans ni “per les grans manifestacions de Barcelona”, s’han trobat a faltar més veus indignades per les darreres matances i les persecucions patides pels cristians, mentre, en paral·lel, creixia el debat entre la opinió pública sobre la darrera ofensiva israeliana a Gaza, amb l’habitual i insuportable histèria entre favorables a un i altre bàndol d’aquesta inacabable i desgraciada lluita. Antoni Puigverd, per exemple, apuntava algunes de les causes de la despreocupació davant l’exode cristià a Iraq, fent un exercici d’anàlisi ideològica interna, en un dels seus darrers articles publicats a La Vanguardia. Però, el tema és molt més decisiu, més enllà de les causes de la passivitat de la societat catalana, en bona part desconeixedora d’aquesta antiga realitat. La qüestió és: ¿La humanitat està disposada a que els cristians de l’Islam desapareguin d’allà on han viscut des de fa centenars d’anys, sota el deliri uniformitzador de la follia, com pràcticament ho van fer els jueus i tants pobles, llengües, cultures d’Europa, sacrificant-los a la geopolítica estratègica i a la construcció d’un Orient Mitjà unívoc i homogeni on les minories ancestrals –i aqui podem recordar, també, els yazidis- que posen en qüestió aquesta mena de esquema no hi tinguin lloc? I, segons sigui la resposta, ¿quedarà res més fer, a banda de resar per ells?
