Ara que estem en ple període de vacances (per aquells que es poden permetre de fer-ne) i per no parlar sempre de política, he pensat que potser podria parlar als nostres lectors de la cuitat on visc des de fa cinquanta quatre anys i escaig. Potser algú s’animi a arribar-s’hi una hora o altra… O mireu-vos-ho com un més dels meus intents d’acostar els meus conciutadans alemanys als meus compatriotes catalans. Permeteu, doncs, que us presenti, en un parell de pinzellades, la ciutat nadiua de la meva dona.
En un dels meus llíbres (inèdits, ai las!) descric la ciutat així: “Hamburg és una ciutat com els barcelonins voldríem, de vegades, que fos Barcelona, amb amples espais, molt de verd, parcs, canals i llacs. Imagineu-vos una ciutat tan gran com de Castelldefels a Mataró i com de la Barceloneta fins a Terrassa, però només amb els mateixos habitants que té el casc estricte de la nostra capital. Imagineu-vos també un Llobregat més cabalós travessant la ciutat pel mig i formant dos grans llacs al bell mig de l’eixample i tindreu una primera aproximació al que és Hamburg”. Segueix sent una descripció prou vàlida per començar a parlar de la ciutat.
Però mirem-nos un parell de dades concretes. La ciutat, un dels setze estats de la República Federal, té una extensió de 760 km² i una població d’una mica més de 1,6 milions. L’abundància d’aigua que representen tots els canals, rius i riuets que travessen la ciutat, des de l’Elba fins al més modest dels seus afluents i subafluents, fa que la ciutat tingui més ponts que Venècia, Londres i Amsterdam juntes: exactament 2.284! La llargária de tots els carrers, carreteres i autopistes dintre de l’área de l’estat hamburguès és de més de 3.600 km. i la superfície del seu port fluvial al riu Elba és de gairebé 100 km², és a dir tan extens com el terme municipal barceloní. Aquestes xifres, però, no volen dir de cap manera que Hamburg sigui una ciutat gegantina i desmesurada a l’estil de les megalòpolis asiàtiques o americanes. Ben al contrari és una de les ciutats més amables i de més alta qualitat de vida que hom pugui imaginar gràcies a la gran quantitat d’espais verds i de zones de natura protegida on hom pot omplir-se els pulmons de bon aire, sense haver de fer quilòmetres i quilòmetres per arribar-hi.
Allò que no té Hamburg, en comparació amb moltes altres ciutats europees són grans palaus i monuments antics. Els edificis singular són més aviat escassos i, amb poques, excepcions, relativament moderns. Això és fàcil de comprendre si tenim en compte dos fets. El primer és que quan Barcelona, en temps de Jaume I, ja tenia més de mil anys d’història i era, per aquells temps, una gran ciutat amurallada, Hamburg, ajuntant dos poblets de la riba de l’Elba, amb bordes de pescadors i de caçadors al voltant de la fortalesa de Hammaburg (d’aquí vé el nom) que no era gran cosa més que una estacada de troncs d’arbre al mig dels aiguamolls de la riba de l’Elba, tot just va aconseguir d’arribar als 1.500 habitants. Per aixó no té restes antigues de cap mena.
El segon fet és que modernament la ciutat ha estat destruida dues vegades. la primera per un gran incendi el 1842. La segona pels bombardeigs de la segona guerra mundial, especialment els del juliol del 1943. En un d’ells, el del dia 25, van morir en una sola nit 25.000 hamburguesos i la ciutat tornà a cremar pels quatre costats. Entre els edificis notables que es van salvar total o parcialment van quedar en peu l’ajuntament, el museu d’art i algunes esglésies, però barris sencers van quedar reduïts a munts de runes. Per això l’aspecte de la ciutat l’han determinat les obres i construccions fetes a partir del final de la guerra, algunes de ben notables al costat d’altres de menys encertades. I ja que he citat el museu d’art: és un dels grans museus alemanys que no s’hauria de perdre cap afeccionat que visiti la ciutat.
Pel que fa a la gent, els hamburguesos (com en general els catalans) són més aviat reservats i no fan amistats així com així, però si en fan és de debò i hom pot refiar-se’n. En aquest aspecte són diferents de molts dels habitants de les regions del baix Rin, gent alegre i lleugera que avui són grans amics teus i demà ja no se’n recorden. Els hamburguesos estan molt orgullosos de la seva ciutat i de la seva història. Aquest orgull el té molt especialment la burgesia comercial que sempre ha format l’èlite de la població i és la que ha governat la ciutat durant segles i ha fet possible el seu creixement i la seva puixança econòmica.
Molt aviat, des de la baixa Edat Mitjana, Hamburg va adquirir el status de ciutat lliure. Això volia dir que no depenia de cap duc, comte o baró, sinó únicament de l’emperador alemany. Aquest era lluny i la seva autoritat molt relativa. El govern real era el del Consell de la Ciutat equiparable al nostre Consell de Cent barceloní. Aquest estat de coses va durar fins que va venir la unitat dels estats alemanys, el 1870, i la ciutat va conservar alguns privilegis i la seva denominació de ciutat lliure, però ja va quedar més subjecte al govern de Berlin.
El legítim orgull hamburguès es manifesta també en el fet que cap hamburgués no accepta altres condecoracions que les que li vulgui donar la ciutat, ni del govern alemany ni dels estrangers. I quan un cap d’estat visita Hamburg, l’alcalde no el rep a la porta de l’ajuntament sinó que el visitant, sigui qui sigui, ha de pujar les escales fins al primer pis, on l’esperen l’alcalde i els senadors de la ciutat.
Per la importància del seu port, Hamburg es titula “el portal del país cap al món” i els contactes i estrets lligams amb el comerç británic des de fa segles han motivat que Hamburg sigui la ciutat més anglòfila d’Alemanya i que el Club Anglo-alemany sigui una de les adreces més exclusives de la ciutat a la que només tenen accés els socis, que són la flor i nata de la burgesia local.
Durant molt de temps, els reservats hamburguesos ben poc han fet per escampar els avantatges de la seva ciutat. Un periodista hamburguès va escriure que si els seus conciutadans no feien res per treure’s del damunt la imatge de la ciutat insípida i grisa al costat de les altres més brillants d’Europa, no era estrany que els turistes creguessin que a Hamburg els hi esperaven tres mesos d’hivern i nou de pluja i que valia més fugir-ne que no pas anar-hi. De mica en mica, però s’ha extès la bona fama de la ciutat i aquesta ja és un objectiu turístic de primer ordre per a la gent que visita el país.
