No és pas que Espanya m’agradi més o m’agradi menys. M’agrada, en general, Espanya. Moltes de les seves ciutats, molts dels seus racons. No és pas, doncs, la superfície allò que no m’agrada. És el que hi ha per dessota. I el fet de no sentir-m’hi com a casa, de ser-ne foraster, de no formar-ne part. Aquest “Macizo de la Raza” -ja esmentat altres vegades- a voltes inconscient, a voltes ben viu i despert i que ha impregnat també entre nosaltres alguns que fan dir-se catalans i que sempre actuen amb el cap amagat sota l’ala. Que no sigui dit, no fos cas. No fan cap bé i, en el fons del fons, no es pot pas dir que es distingeixin gaire -més aviat sembla que els facin el joc- dels veritables immobilistes ancestrals refractaris a qualsevol mena d’articulació d’això que se’n diu Espanya i del seu anticatalanisme incommensurable. Diu que aquest “macizo” són tan sols el 20%. Però el seu poder sembla encara omnímode. I segurament és cert que tan sols el pot batre una força que s’expressi a Catalunya amb tot el vigor i amb tota la determinació. No. No són cap joc, aquestes manifestacions. Ni cap divertiment. Ens les prenem massa festivament i fins i tot els nens, hi portem. Passejada festiva i gratuïta. Com si hi hagués una certa inconsciència del que fem i del que realment ens hi juguem. La V (de veritat i de victòria) és imprescindible, un risc imprescindible. I se n’ha de ser conscients. I cal omplir-la. Sabent, això sí, que la llibertat té el preu de trencar un estat. I que aquest estat, sobretot el 20% del “Macizo de la Raza” amb tant de poder, farà tot allò que cregui que ha de fer per no perdre Catalunya. La consideren seva i saben perfectament que, sense, se’n van en orris. Que la consciència, però, no ens faci covards. I, sobretot, que no acabem fent el ridícul. Que no acabem fent riure.

http://miquelcolomer.cat