He escoltat íntegrament l’entrevista que el 16.5.09, feu TV3 a la germana Teresa Forcades, benedictina de Montserrat, que tanta polseguera ha aixecat com a conseqüència de la intolerància d’alguns catòlics, els quals s’han constituït, no ja en acusació particular, sinó també en sicofantes davant l’abadessa del seu monestir. He llegit el plec de càrrecs de Miró Ardèvol. He llegit, també, l’aclariment sobre l’avortament publicat per la monja a Foc Nou aquest octubre i no puc deixar de preguntar-me: voleu dir que n’hi havia per a tant? La germana Forcades es limità a exposar uns dubtes racionals i raonables respecte a si, davant la col·lisió de dos drets fonamentals, calia atorgar sempre la prioritat a un d’ells: el dret a la llibertat de la mare, d’una banda, i el dret a la vida del nasciturus, de l’altra. Això és tan greu? Els constitucionalistes dirimeixen diàriament dilemes similars; cada dia el dret a la informació col·lisiona amb el dret a la privacitat; el dret a la igualtat amb la discriminació positiva i el dret a l’honor amb la llibertat d’expressió, i així amb gairebé tots els drets fonamentals, com ja ens advertí Berlin. Per això s’inventà el tribunal constitucional. El problema és que, mentre als estats federals hi ha tants tribunals constitucionals com estats federats, a l’estat unitari de les Espanyes el tribunal constitucional és únic, quan és sabut que el concepte català i castellà de l’honor, per posar només un exemple, no tenen res a veure. La filiació del jutge, normalment castellà, distorsiona a Catalunya la prelació de drets, el que ben sovint es tradueix en sentències iniqües, fetes entrar amb calçador, les quals acaben considerant afrentas el que a casa nostra no passa de meres expressions col·loquials de mal gust: tremendos efectos con pequeña ocasión en deia mossèn Porcar en el seu dietari, comentat per Joan Fuster a “Poetes, moriscos i capellans”. No sé si aquest decalatge, el de l’honor, que afecta igualment al dret constitucional, al dret civil, al dret penal i al dret administratiu, es deu al quixotisme o al casuisme jesuític; en qualsevol cas la influència del XVII, el segle d’or dels castellans i de la supèrbia, marca el criteri judicial. I poca broma quan s’hi barreja la justícia.
Però avui la qüestió que ens ocupa és si la germana Forcades tenia o no tenia dret a expressar públicament els seus dubtes. És que els catòlics no poden dubtar? Fins aquí arriba la disciplina romana? Tan posseïdors de la veritat absoluta ens considerem? Fe soberbia, impía, la que no duda, la que encadena Dios a nuestra idea. “Dios te habla por mi boca”, dicen, impíos, y sienten en su pecho: “¡por boca de Dios te hablo!”. No te ama, oh Verdad, quien nunca duda, quien piensa poseerte, porque eres infinita y en nosotros, Verdad, no cabes, escrivia Unamuno fa més de cent anys. Ha passat un segle, si, i encara topem amb el cèsaro-papisme de sempre, carrincló i d’estar per casa, que pretén ostentar el monopoli de les veritats universals i perennes i de l’exegesi ex cathedra. La germana Forcades assumeix que l’avortament no és un dret. Molt bé. I afirma, en canvi, que la vida del nasciturus sí que l’és. Molt rebé. Admès això, no puc entendre la sevícia de e-cristians que ha arribat a animar els lectors de la seva publicació digital a un capteniment tan indigne com aquest, observat per mi avui mateix a la seva pestanya “alertes”: queixa’t per les declaracions de la germana Teresa Forcada a TV3. Ni tan sols són respectuosos amb el cognom de la monja. Què pretenen? que sigui censurada per la jerarquia? Amb quin dret grapegen el seu vot d’obediència lliure i espontani?
A mi també em molesta la frivolitat de la senyora Aído, que cada dia ha de repetir una dotzena de vegades que l’avortament és un dret. Em sap greu que el nou projecte de llei arribi, no a partir d’un mínim debat i de la necessària reflexió subsegüent, després d’una demanda social evident i generalitzada, sinó com a reacció a un escàndol televisat a Dinamarca que ens ha convertit, una vegada més, en la riota de mitja Europa; dic una vegada més perquè pocs anys abans dos periodistes britànics de The Sunday Telegraph, home i dona, ella prenyada, havien arribat a les mateixes conclusions: a Barcelona l’avortament és un dret absolut, lliure, sistemàtic i il·limitat que, a diferència de a la resta d’Europa, es practica al marge de tota llei, el que comportà, fins i tot, el processament d’una súbdita dels Països Baixos, aquest país tan integrista i retrògrad, vaja! on fou acusada d’infanticidi. La notícia de l’infanticidi, aquí hauria passat desapercebuda si no hagués estat denunciada i televisada pel periodisme europeu. Així, reactivament, també legislava Franco i els seus procuradores en Cortes. Recorden vostès els titulars a primera plana de La Vanguardia el dia que Franco indultà les darreres cinc penes de mort i en confirmà les altres cinc? Ha habido justicia y ha habido perdón. No he recorregut a les hemeroteques; espero que la memòria no m’hagi traït.
Em molesta profundament ser súbdit d’un estat que es posa a legislar quan ja ha intervingut la Fiscalia i el Jutge a través de la Guàrdia Civil, perquè no es fiaven del responsable polític dels mossos d’esquadra. I encara em sap més greu el pregon abisme que s’està obrint a Catalunya entre ethos i cratos. Que la resposta dels poders públics a tanta disbauxa no hagi pogut ser altra que la indignació del senyor Herrera el qual, al assabentar-se de la notitia criminis s’esquinçà els vestits com un fariseu qualsevol, o com Alejandro Lerroux, que no es lo mismo pero es igual, i començà a bramar en seu parlamentària que si s’estan calcigant de nou els drets de les dones treballadores, com si els cent mil fills de sant Lluís, ara en versió femenina, bàltica i parsifàlica, haguessin tornat a creuar els Pirineus. Em revolta, si, una llei que juga amb la pàtria potestat i la doblega al poder absolut de l’estat. Tots ens podem posar fàcilment d’acord en què, davant d’una adolescent menor d’edat que vol avortar, el primer que cal fer és informar-la i responsabilitzar-la de les conseqüències del seu acte; per això és menor, no? I per a això estan el pares. Si tot i així persisteix en la seva idea, els titulars de la pàtria potestat han d’intentar dissuadir-la per tots els medis, sempre parlant, esclar. Però al final, quan ja s’ha intentat tot, la responsabilitat és d’ella i només d’ella. Aquí és on entra en joc la llibertat de la que parla la germana Forcades, i encara limitada a uns supòsits extrems de violació o disgenèsia.
El projecte de llei, tanmateix, no parteix de l’anterior decalatge sinó que pretén donar una prevalença metòdica i sistematitzada a l’estat per davant de la pàtria potestat, amb la possibilitat d’avortar als setze anys sense ni tan sols haver d’informar els pares, com informa avui Juliana; la perversió que hi ha al darrere d’aquest projecte de llei, el qual no s’encamina a la consecució de la salut pública ni del bé comú, sinó a exasperar els altres absolutistes, els del PP, no té límits. I així anem. Algú digué que a l’estat espanyol no hi ha –ni hi poden haver- gentlemen’s sinó quixots, que són els gentlemen’s en territori comanche. I a fe que tenia raó. La seguretat jurídica és inexistent; els absolutistes d’un i altre bàndol, los mismos perros con distinto collar dèiem durant el franquisme, continuen disposats a encendre fogueres –parlo metafòricament- i a sacrificar monges honorables, conspícues i perspicaces, de les quals sempre hauríem de tenir alguna cosa a aprendre si ens deixéssim instruir per llur excel·lència, tant a nivell teològic com ètic, mancats com estem d’instrucció en ambdues disciplines, jo el primer. La germana Forcades és un actiu del qual Catalunya no pot prescindir. No podem, doncs, anatematitzar-la com han pretès alguns catòlics cridaners que volien fer-la callar emparant-se en el seu vot d’obediència lliure i espontani. Sort que les jerarquies monacals tenen més seny que ells.
La germana Forcades dubta com dubtem tots, com hauríem de dubtar tots. Com dubtà el Crist davant la pecadora. El seu aclariment és un document de primer ordre que no goso resumir perquè el desmereixeria. La germana Forcades publicà l’any 2005 “La Trinitat, avui”, un llibre que conté afirmacions tan extraordinàries com aquestes: l’abadessa (…) em va parlar de l’amor de Déu per la individualitat de cada persona i dels dons que l’Esperit ha vessat en el cor de cadascuna. Aquests dons són diferents i sovint estan encara per desenvolupar en nosaltres perquè no hem trobat un entorn que els valori i ens ajudi a prendre’n consciència i a posar-los al servei del bé comú com volia sant Pau. Aquests dons són molt fràgils i l’expectativa de l’adaptació “en tot” els ofega ràpidament. Però és Déu mateix qui els ha posat en nosaltres, formen part de la nostra identitat més profunda. Quan es reprimeixen, apareixen malalties diverses i la comunitat s’esllangueix sense que ningú sàpiga per què.
La germana Forcades viu a Berlín i ens té promesa una tesi doctoral, la publicació de la qual els catalans esperem amb candeletes, sobre els universos simbòlics d’ambdós sexes, derivada d’una diferent separació del si matern, i sobre com afecta aquesta separació en el pecat original entès com rebuig de l’experiència de la comunió, que en les dones s’expressa com a fusió, i en els homes com a separació. Mentrestant e-cristians hauria d’esborrar de la seva pàgina digital una recomanació tan odiosa, deixar caure els còdols a terra i desfilar. Començant pels més vells.
