Afirmar que algú és espanyol, o que s’ha espanyolitzat, no és cap insult ni cap desqualificació. Si a mi em diuen català, no sentiré pas que em desqualifiquen. Ni que m’insulten. Sóc català, sí. I n’estic content i no sé per què es molesten aquells que són espanyols i algú els ho recorda. Perquè el que no és possible és ser totes dues coses alhora. Ser espanyol i català alhora no és compatible. Si dius que et sents tan català com espanyol, és que ets espanyol i això no et desqualifica pas com a persona. Et desqualifica tan sols com a català. Jo també admiro Arcadi Espada, però només la seva escriptura, el seu estil. No pas les seves idees i podem tenir una conversa la mar d’afable, distesa i divertida sabent tots dos que no hem de tocar segons quins temes. M’agrada, també, Puigverd, que no conec personalment. Em sembla que ho vaig deixar clar. I d’acord, què més voldria jo sinó escriure com ell! Però no comparteixo cap idea seva, cap ni una. No suporto que escrigui en castellà. No ho suporto ni d’ell ni de cap dels escriptors catalans que ho fan. No suporto La Vanguardia. I no em sap cap greu que se’m digui ressentit. Sí, sóc un ressentit. I és una sort. Sóc un ressentit perquè hi ha ressentidors. Tret que, dels ressentidors, ningú no en parla i, a més, resulta que són més aviat ben vistos. Si més no, ben vistos pels mitjans que ens colonitzen mentalment. M’agrada ser un ressentit. Em manté viu i despert. Segueixo, en això, Guillem Simó i el seu grandíssim dietari: el ressentiment és l’única passió que pot mantenir viva la flama de la inspiració. Finalment, és clar que voldrem i ens caldrà un exèrcit modern i ben preparat. Naturalment. ¿O és que potser hi ha cap país seriós i normal que no en tingui? I si encara no som prou seriosos i normals és, sobretot, a causa de l’ensopiment, de l’excés de seny, de la por i de l’autoodi que prové de casa nostra mateix. Més que no pas d’Espanya.
