Gràcies a Déu que ha arribat la tardor i amb ella el nou ordre indumentari. Els pantalons i les camises – sempre de màniga llarga – que, amb les americanes, m’acompanyen estiu i hivern, per fi es retrobaran amb una l’àmplia varietat dels jerseis. I amb l’imperi fabulós i colorista, com de basar, de les bufandes, els fulards i mocadors de coll reneix una nova primavera. Pel cap apareixeran gorres de llana, la boina planiana i el magnífica barret Borsalino, que vol tornar a rondar per tot arreu com l’any passat.
De nou les meves peces preferides, les jaquetes de llana i les armilles, d’una elegància evidentment clàssica, ni engavanyadora ni sobrera. I tot just arribar a casa poder canviar l’abric o la parca pel batí sobre la roba, flonjo, cenyit i calentó, i les sabates per unes sabatilles d’estar per casa.
L’armari que massa temps s’ha esperat per oferir-me totes aquestes meravelloses galindaines, em mira feliç. Feliç perquè ja són més colors que no pas el beix i el blanc. Feliç perquè comença la complexitat i la necessitat de pensar-s’ho dues vegades. Feliç perquè la calor ja no obliga a qualsevol cosa sinó a mirar-s’hi. Feliç perquè ha arribat la tardor.
