3, 2, 1… ACCIÓ!
Els llums s’encenen. Al mig de l’escenari, un xicot molt ben plantat, amb aparença de pinxo, es dirigeix cap a nosaltres, i deixa caure tot un seguit de preguntes referents a les incerteses de la seva vida… Que ni la seva darling pot resoldre.
– Com pot ser que la vida m’ofereixi tantes d’oportunitats benvolents com de les quals gaudeixo! I si fos una insignificant puça, que va saltant de gos en gos, servint-se d’aquests com si d’un transport es tractés… Com em sentiria, sense la meva innata atracció? No puc pas arribar al si de la qüestió, es requereix massa esforç mental, a menys que… Bé, potser és una excusa de mal pagador, però… A no ser que segueixi els passos del meu tan admirat Richard Gere i em converteixi en la doctrina budista, la qual cosa em permetria comprendre el sentit veritable de la vida. Maria del Carme Torra Castanya! Vine aquí ara mateix, necessito que m’ajudis!
– Digues-me, reiet del meu cor, què és allò que tant et turmenta?
– Si tinc raó, vull que em responguis que sí, eh? No m’enganyi, petita damisel•la! Creus que sóc un dels “elegits” per la gràcia de Déu nostre senyor? Perquè, com ja et deus haver adonat, posseeixo unes qualitats que són dignes d’alabança, més properes als déus antics!
– Doncs, ara que ho dius, sí que, gràcies a les teves dots has pogut sempre encisar la gent, els has fet caure rendits als teus peus. Ets el meu petit príncep, i res ni ningú t’ha impedit sortir victoriós en qualsevol ocasió… Per això t’estimo taaaaaant!
– Nooooooooooo… No siguis tan agosarada, dona, que qui et senti et rentarà la boca amb aigua i sabó, de tan bruta com la tens!
– Aix! Però si t’ho dic amb la mà al cor! Per si mateixes, les feromones de mascle ibèric que desprens són irresistibles!
– Àngela Maria! Em sembla que l’has clavat; les teories d’aquell actor no deuen ser, doncs, més que falòrnies incongruents!
Un cop acabada la conversa, s’observa una tímida pluja que comença a davallar d’uns núvols tan plens com el mamellam d’una vaca que acaba de parir. L’Espartac (nom idoni per la seva complexió) veu en perill la seva tan ben pentinada i cuidada mitja melena, per la qual cosa decideix d’arrecerar-se, no fos cas que se li malmeti i mai més la pugui fer voleiar al vent, com sempre li agrada de fer. Amb els nervis a flor de pell, arrenca a córrer fins a arribar sota la protecció de la volada de la casa més immediata a ells. Tot esbufegant, l’Espartac i la Maria del Carme arriben sota cobert, on fan nones durant tota la nit, fins l’endemà.
De bon matí, tot d’una s’aixeca la Maria del Carme i, en veure que estan envoltats de bufandes exclama:
– Reina Maria Santíssima! Què és tot aquest desgavell?
– De veritat que no ho sé, si ho sabés ja t’ho hauria dit, però amb totes aquestes bufandes que han deixat per terra és de suposar que es deuen haver imaginat que les necessitàvem per no passar fred.
El final de l’escena ha arribat. Després d’adonar-se que a cadascuna de les bufandes hi ha escrita una dedicatòria que exalta la bellesa de l’Espartac, les quals van signades amb el nom de les autores (perquè són admiradores, tot i que també hi apareix algun nom com “Valentí”, “Llorenç”…), de sobte miren cap amunt, com per pur instint, i visualitzen un grup de persones que resulten ser els responsables del regal amb què se’ls havia obsequiat. Ells els pregunten el perquè de tal ofrena i, de sobte i, abans que puguin escoltar-ne la resposta, aquestes persones s’esfumen com per art de màgia.
Fi de l’escena.
