De fantasmes n’hi ha de moltes categories. Els de la dreta, amb cabell engominat, rinxols al clatell, americana creuada, botons daurats i mocadoret a la solapa els deixem per un altre dia. Són massa identificables i predicibles. M’interessen més altres fantasmes. Els de l’esquerra. Els que no són visibles perquè només habiten en el cervell d’alguns personatges investits de salvadors laics del món. Són els fantasmes de l’esquerra intel·ligent, l’autèntica, aquella que va amb bicicleta però també amb Lexus de 90.000 euros, això si, sempre híbrid, que contamina menys.
Els fantasmes de la seva ment han estat descansant durant uns anys, alleugerits del seu patiment, amb el crit esmorteït per la cadira i el poder que ho encega tot. Però ara torna el malson i en els seus somnis apareixen de nou aquests fantasmes. Una llarga llista els fa patir: l’espantall de la policia, sempre culpable abans que l’okupa, la bubota de l’empresari, amb les urpes preparades per explotar el treballador, l’ombra sinistra del promotor, afamat per devorar i trinxar el territori i malmetre el medi ambient.
Cada matí els desperta, aterrits, la imatge de la Diputació de Barcelona ensorrant-se però una veueta els diu: tu ets el bo, l’honest, el solidari, el que sap que convé al poble i, davant del mirall, es conjuren per sortir a salvar el món de tota la resta de polítics que treballen per destruir-lo. Tornaran a vestir l’americana de pana, camisa fosca i corbata clara, el sarró i la bicicleta. I es manifestaran i acamparan a la Plaça Catalunya, on faran un hortet, com el de llur casa a l’Empordà però aquest de tots; és clar, de tots els que cridin contra el govern i els malfactors que el mantenen.
I amb la suor freda d’una mala nit els fantasmes de la seva ment els abduiran completament i entendran que la culpa de tot és del PP i de CiU, que és el mateix, no tenen altre objectiu que robar als pobres per donar-ho als rics i privar de l’ensenyament i sanitat al poble. De tant en tant sentirem els seus udols i faran pancartes blanques amb els seus llençols. I amb aquesta cantarella s’aniran aïllant del nou mon real on ens toca viure i avançar plegats, vagant com a fantasmes de l’esquerra, reclosos per pròpia iniciativa al cementiri de l’espai polític català.
