Tant me’n van parlar que dimecres dia 8 el vaig mirar. Sí, ho reconec, vaig veure dos capítols del documental que emet Telecinco sobre Rocío Carrasco. Al cap i a la fi, si la ministra d’Igualtat el valora tan bé i persones com Adriana Lastra o Iñigo Errejón opinen que és “un bon reportatge per a donar visibilitat el fenomen de la violència masclista”, alguna cosa deu tenir aquest documental.
Òbviament, no conec de res als protagonistes del documental i per tant, no tinc ni idea del que va passar ni de com va anar, però la veritat, al marge de la violència masclista que és el tema central del documental; em pregunto, com és que ens atrauen algunes persones? Com és que individus que d’entrada tenen un posat prepotent, altiu, creguts, etc. ens poden agradar? Com podem enganxar-nos fins i fins i tot enamorar-nos?
Pel que he vist al documental, el senyor Flores havia estat un guardià civil que havia abandonat el cos per no sé quina estafa. En els vídeos que han passat, no es talla gents ni mica en aixecar-se de la cadira i amenaçar a qui sigui i, a sobre, té la gran barra de dir públicament que com que té amics dintre la guàrdia civil es va permetre agafar el número de matrícula d’un cotxe que va entrar a casa la seva dona i saber qui era el propietari, i no li passa res!!
El que em sembla preocupant no és el que ha fet o deixat de fer aquesta persona, sinó, per què persones amb aquestes característiques, que d’entrada són d’un narcisisme acabat, són atractives.
Ara molts veuran violència psicològica, però el cert és que aquest senyor, com tants d’altres, ha mantingut la seva actitud i la seva manera de fer durant molt temps.
Com és possible que ara tots aquests polítics opinen i ningú no digui res quan públicament va dir que controlava qui entra a casa la seva dona?
Els fatxendes són atractius. Són bordes, mal educats, masclistes, gelosos, però sempre hi ha a qui li cauen bé.
Potser cauen bé perquè els fatxendes tenen dues cares: la bona, que és la de conquistador que fan servir quan volen seduir i la dolenta, que és la que mostren més endavant.
Públicament, sempre mostren les dues cares, la bona i la dolenta. La cara dolenta queda excusada per la bona. Per exemple, fan grans esforços perquè tothom sàpiga que són uns bons pares, així podran seguir vivint de la cara dolenta.
Quan algú cau en les garres d’un fatxenda té la falsa il·lusió que abandonarà la cara dolenta i que quedarà la bona, però, malauradament això no passa mai.
Després es diu allò de “Al començament no era així”
Si t’enamores d’un gelós, controlador i prepotent, encara que tingui una part molt bona, seguirà sent un gelós, controlador i prepotent.
