100 grams de traça
Tornant de plaça, pensava, de nou, en l’esperit emprenedor català i de la capacitat d’innovació que aquest país té. I es que hi crec verdaderament. Vinc d’una família de la petita empresa catalana, possiblement de les poques que queden amb tants anys en aquest País. El meu besavi, Francisco Trias, ja va inventar, crear i innovar. Perquè al final, per definició, la innovació és l’èxit de la idea. Ell va presentar unes galetes, les teules o barrets de capellà, els virolets, les delícies i els torpedos a la Fira de París i a la de Barcelona on va guanyar, diploma i medalla d’or del premi de pastisseria. Al 1904 una poesia dedicada a les galetes guanya el primer premi als Jocs Florals amb el nom “Tothom ho diu” de Josep Alemany i Borràs. Aquí comença un seguit de reconeixements a la feina feta i ben feta. Es conegut arreu del País Català que les galetes de Santa Coloma de Farners són de les millors. Es va fer i va tenir el mateix èxit el torró de Nadal fred, “Torró de Sant Jordi” i un seguit d’innovacions que les generacions anteriors a la meva han anat fent. La última és la de títol d’inventor del meu pare que ha innovat en tot el que és la galeta dietètica i substitutius de menjar.
Veient que la galeta tradicional anava a la baixa, degut a que el mercat està ple de galetes de menor qualitat i més assequibles a la economia actual la producció va baixar i tenia que buscar recursos. No cabia la possibilitat de baixar la qualitat dels seus productes. Doncs bé, es va posar a investigar en aquest sentit al internet, al món de la farmàcia, a les vitamines, a tots aquells productes i mercats que ara estan en augment i va patentar i inventar una manera de fer galetes per aquest sector. Això ens ha tornat a ajudar a remuntar aquests moments de crisi i crec que és de les poques empreses que pot dir que el passat any 2009 ha augmentat un 30% la seva facturació. Assegurant així els llocs de treball dels seus treballadors, que per altra banda deixeu-m’ho dir porten pràcticament la seva vida a dins de l’empresa i fins i tot, a tret anecdòtic, es van casar formar tres famílies entre els treballadors. Això també dóna exemple del que és l’Empresa i el seu esperit.
Totes les galetes de casa tenen nom, i tenen una fórmula i estan escrites en paper. Ja el meu besavi va començar a posar les fórmules i al final de cada una posava …. 100 grams de traça. (per ell el ingredient més imprescindible).
Doncs bé aquest 100 gr. de traça són els que ens falten no? un pot posar més sucre, més ous, menys grassa, però sinó té traça en fer, ja pot anar posant el que vulgui que mai surt bé la galeta.
En el món de la política passa exactament el mateix. Qui té traça s’en surt i qui no en té ja pot anar copiant la fórmula que li surt pastada!
El president Pujol tenia traça, a vegades, tampoc, els 100gr. però a casa meva tampoc… Però sabien on rectificar la fórmula perquè la pasterada no fos tant grossa i al final pogués servir. Aprenent dels errors. Però hi ha qui no sap per on rectificar, perquè la fórmula li ve escrita sense més ni menys. O a vegades potser no pot rectificar-la i que surti al gust dels catalans.
Tot això només porta a una reflexió de País i intenta transmetre una reflexió que jo em faig constantment i que no entenc, perdoneu, però no entenc perquè no se la fa molta gent.
Per descentralització que és un dels principis de la Constitució les autonomies són la fórmula d’acostar-se millor al poble (de moment no hi ha cap altra). El poble de cada autonomia decidirà qui el representi tant a l’autonomia com a Madrid. I jo em pregunto, qui ha de mirar per la meva autonomia? els de casa no? o es que els de fora miren pels de casa?. Això aquí, allà i al més enllà mai dels mais ha sigut així. Un mira pels de casa, no pels de fora.
El meu pare deia sempre una frase, “la raó suma 1.200, 600 l’un i 600 l’altre”. Tornem allà mateix! Si tots tenen raó què els diferencia? la traça i el mirar pels de casa.
Perquè dins d’una autonomia hem de votar partits que miren pel “Bé ” de totes les autonomies i que intenten que Espanya estigui igualada (Bé això és el que diuen que es fa). Perquè no mirem pel bé de l’autonomia on vivim? Perquè no lluitem pel millor del nostre lloc de residència, ara deixant a part d’on som , d’on venim , i fins i tot allà on anem . On som? a Catalunya, per qui hem de mirar? per Catalunya .
La traça d’alguns partits ja s’ha vist. O simplement no en tenen, i això els ho dirien les cuineres de Sils, molt bé, o no la volen fer servir, que pel cas, és el mateix.
La ineficàcia que vivim a Catalunya és reflex de la ineficàcia del Govern Espanyol. I la meva reflexió segueix i es que no hi trobo altra sortida, com en tot, hem de mirar per casa, per on vivim, per on ens guanyem les garrofes i només ens poden ajudar aquells que pensen que Catalunya ha de mirar per ella i les altres comunitats ja faran la seva feina. El que em sembla inoperant en el model Espanyol actual de les Autonomies (esperem que canviï) es que donem el vot a qui no mira directament pel bé d’on vivim.