Durant les últimes setmanes, el president de la Generalitat i els partits polítics favorables a la independència, s’han reunit dia sí i dia també, durant una infinitat d’hores, per decidir què ha de passar el pròxim nou de novembre. Des de fora, semblava que tanta reunió era sinònim d’entesa total i que tard o d’hora n’acabarien explicant tots els detalls de què passaria a finals de la primera setmana de novembre.
Però els papers s’han canviat, la truita s’ha girat i l’entesa de la qual tots n’estàvem tant convençuts s’ha esfumat. Els famosos partidismes que ja teníem una mica oblidats tornen a fer presència. Aquí tothom mira per la seva butxaca i per la seva cadira encara que això comporti barallar-se entre ells quan això és l’últim que necessitem. Qui sap, potser acabaran tenint raó els que diuen que tot aquest procés independentista acabarà en un no res perquè els partits polítics s’enfrontaran entre ells.
Dimarts passat, Artur Mas va comparèixer al Palau de la Generalitat per explicar que la famosa consulta, tal com tots l’havíem entès, no hi serà. Aquesta serà substituïda per un procés de participació que comptarà amb vint mil voluntaris i on hi haurà unes urnes. Es votarà a locals de la Generalitat i la pregunta doble seguirà sent la mateixa. Sí, és veritat, tots ens hem desinflat amb aquesta consulta alternativa però potser no hi ha cap altre camí que ens acabi portant a unes eleccions plebiscitàries.
El dia que Artur Mas va signar el decret de la consulta del 9 de novembre, ja sabia que aquesta consulta no s’acabaria fent. Ho sabia ell i tots els partits polítics que li van fer costat. Si no ho va dir no va ser amb voluntat d’enganyar a tot el poble, sinó perquè calia que tothom, aquí i fora d’aquí, veiessin que no hi ha cap probabilitat que des de l’Estat Espanyol, ens deixin votar. Calia que tothom veiés que l’única manera d’aconseguir la independència és, en algun moment d’aquest procés, desobeïnt. Però aquest gest de desobediència no es pot fer ara i molt menys de pressa i corrent. S’ha de triar el moment correcte perquè només es pot fer una vegada..
Abans de la compareixença de dimarts del President de la Generalitat, molts es pensaven que anant a votar el 9 de novembre ja n’hi havia prou i que la independència la tenim a tocar. Potser aquests dies han après que no, que el nou de novembre només és l’inici d’un procés en el que encara han de passar moltes coses i algunes d’elles, definitives.
No costa gaire entendre que si la consulta no té unes mínimes garanties democràtiques, no es pot fer. Si aquesta consulta no té validesa, és perdre el temps. És votar per votar. El poble català no s’ha mogut tant massivament durant els últims tres anys perquè ara ho tirem tot per la borda. Abans de criticar, pensem. Abans de sentir, escoltem.
Vull la independència i tant me fa si la podem aconseguir a través d’una enquesta, d’una consulta o d’unes eleccions plebiscitàries. El camí ha canviat, és cert, però la finalitat segueix sent la mateixa. I si alguns partits polítics segueixen creient en la via del diàleg, que baixin de l’escenari perquè acaben de quedar retratats. Però no ens confonguem d’adversari perquè alguns han oblidat que el rival no el tenim a casa
