Dissabte vaig anar fer un tomb per la ciutat i, xino-xano, com qui no vol la cosa, vaig arribar fins al capdavall de la Rambla. Feia temps que no caminava tant, i és clar, l’exercici em va obrir la gana. Com que aquell barri és el més ‘multiculti’, alternatiu i sostenible de la ciutat, allà on diu que les persones són nobles, cultes i netes, dubtava d’on entaforar-me per mirar de matar el cuc. Són moltes les amistats, sens dubte més intel·ligents i més viatjades que jo, que m’han donat sempre el consell següent: si ets en una ciutat que no coneixes i vols menjar bé, has de fixar-te on van els autòctons, que són els que coneixen tots els llocs i no es deixen enredar. Seguint aquest consell tan assenyat, he arribat a conèixer els McDonalds i Burger Kings de mig món. Segur que si els dic que les hamburgueses de Kabul tenen exactament el mateix sabor que les de Cunit, quedaran ben astorats. Com diu el Sr. Rajoy, el món camina cap a la unitat i la desaparició de les fronteres, fins i tot les gastronòmiques.
El problema és que en aquell barri es fa difícil distingir els autòctons dels passavolants. Però vaig tenir sort, de seguida vaig veure una colla de paquis que feien cua per entrar en un local. “Justa la fusta”, vaig pensar, perquè, fet i fet, ¿hi ha res de més autòcton al Raval que un paquistanès? Els vaig preguntar si feien cua per dinar, però no em van entendre, és clar. Així que em vaig limitar a afegir-m’hi i esperar pacientment que m’arribés el moment d’entaular-me. No conec gens la cuina paquistanesa, però com que aquest país també queda per allà lluny, vaig començar a pensar si em venia més de gust un xauarma o un falàfel, i fins i tot vaig considerar de demanar una mica de salsa picant, que un dia és un dia, què coi.
Finalment vam accedir tots al local. Estava tot guarnit amb unes lletres que deien PSC, que vés a saber què vol dir en paquistanès -o el que sigui que parlen aquesta gent. De seguida va venir una senyoreta molt amable i va repartir uns paperets entre els meus companys paquistanesos, sens dubte perquè hi anotessin les seves comandes. No hi van escriure res, però, es van limitar a introduir els paperets en una urna i després una altra senyoreta, tan amable com la primera, els va donar un entrepà de salami. Em va sorprendre, perquè em pensava que els musulmans no mengen porc. Després vaig pensar que el salami devia de ser un d’aquells productes que en Marco Polo va portar a Europa en tornar dels seu viatge per la ruta de la seda, igual com la pasta, que hi ha molta gent que es creu que és d’origen italià. Potser el salami paquistanès no estava fet de porc i els italians en van canviar la recepta perquè els sortís més al gust del país.
Quan la senyoreta que repartia els papers va arribar fins on era jo, se’m va quedar mirant tota estranyada. “Vostè no és d’aquí, oi?”, em va dir. Li vaig haver de confessar que no, però vaig afegir que a mi no m’importava el que donessin, que feia molta estona que feia cua i tenia molta gana, que el salami paquistanès ja m’estava bé. Va fer uns ulls com taronges. De seguida vaig veure que era una noia d’empenta, perquè després d’un segon de dubte, em va agafar pel braç i em va dur davant una tauleta que era plena de paperetes d’aquelles. La senyoreta em va dir que podia escollir entre el collboni i quatre més, però que ella personalment em recomanava el collboni, que si no ho tenia clar, que triés el collboni sense manies, i ja està. Li vaig preguntar si els meus companys també havien triat el collboni. “I tant!”, deixà anar. “Així doncs, aquest salami paquistanès es diu collboni…”, vaig pensar. Vaig agafar la papereta que m’oferia la senyoreta i em vaig encaminar, tot decidit, cap a la taula on es lliuraven les comandes.
Allí em van dir que havia de pagar. Jo no havia vist que els meus companys paguessin pas res, però és clar, potser eren coneguts de la casa, clients habituals, i tenien un compte de crèdit que pagaven en còmodes terminis, com les hipoteques. Doncs apa, vaig deixar caure el que em demanaven en una capseta de cartró com les que feia servir ma mare per guardar-hi fils. I amb la boca plena de salivera, i els budells que em feien uns roncs que semblaven els d’una fera engabiada, vaig dirigir-me a la taula on havien donat els collbonis als meus companys.
La taula era buida i no hi havia ningú despatxant. Potser se’ls havien acabat els collbonis i n’estaven fent més. Ho vaig considerar un bon senyal, el producte devia ser tan bo que els el prenien de les mans. Després de molt esperar, se’m va acostar una senyoreta que em va demanar què se m’oferia. Jo li vaig dir que era allà pel collboni. “És clar, com tots nosaltres”, em digué amb una veu gairebé imperceptible. “Però vostè ja deu comprendre que hem de mantenir les formes, ens hem d’esperar a obrir les urnes, fer el recompte, etc.”, afegí. “I tot això quant triga?”, vaig demanar-li. “Home, fins cap al final del vespre no podem fer res…” va respondre. “Però és que fa molta estona que m’espero i tinc molta gana, ja!”, em vaig exclamar. El dramatisme de la meva expressió degué estovar aquella senyoreta, que cridà un senyor molt cepat perquè m’acompanyés fins a la porta. Jo li vaig dir que no calia, que malgrat tot les cames encara em duien, i que ja tornaria al vespre. El senyor cepat, tanmateix, em va agafar pel braç i em va dur fins a la porta sense deixar-me tocar de peus a terra. Em va treure al carrer i se’n va tornar sense que jo tingués temps de regraciar-li l’ajut.
Allà a la sortida hi havia uns senyors amb una càmera de televisió. Em van demanar per la meva opció. Jo els vaig dir que volia un collboni, però que si havien de trigar tant, i amb la gana que tenia, ja m’estava bé una hamburguesa. Ells es van mirar i un d’ells va dir: “No tallis, que aquest paio el farem sortir a l’APM.”
