El Tribunal de Contrafaccions va ser una institució judicial clau a Catalunya, activa entre 1702 i 1713, que tenia com a missió vetllar pel compliment de les lleis i constitucions catalanes per sobre, fins i tot, de la voluntat del rei. Era un òrgan mixt format per sis jutges: tres nomenats pel rei i tres per les institucions catalanes (Generalitat i el Consell de Cent), que actuava com una mena de tribunal de garanties constitucionals, encarregat de resoldre les “contrafaccions” (violacions de les lleis del país) comeses per oficials reials o pel mateix monarca. Va deixar de funcionar amb la caiguda de Barcelona l’any 1714 i l’aplicació dels Decrets de Nova Planta, que van impedir la subsistència del dret públic català.
El motiu d’impugnació havia de ser una “contrafacció”, és a dir, qualsevol acte, decret o sentència del Rei o els seus ministres que anés en contra de les Constitucions de Catalunya. Els judicis de contrafaccions es van desenvolupar durant diversos segles enrere. Poc es parla a les Facultats de Dret d’aquest procediment. Tampoc es parla gaire del dret anglès i la doctrina de Sir Edward Coke (1552–1634) que representa la gènesi del control judicial del poder i és el referent anglosaxó més proper, conceptualment, al Tribunal de Contrafaccions català. El jutge Coke va establir les bases de la independència judicial i de la primacia de la llei sobre el monarca mitjançant el Common Law. Va decidir que el jutge controlaria les lleis del Parlament i aquestes serien nul·les si eren contràries a la raó o al dret comú. Aquesta és considerada la llavor de la judicial review (control de constitucionalitat) modern que esclatà als Estats Units d’Amèrica.
Mentre que a Anglaterra Coke intentava que els tribunals ordinaris poguessin anul·lar actes i l’aplicació de lleis, a Catalunya el Tribunal de Contrafaccions va ser la institució específica creada per fer exactament el mateix: jutjar si les actuacions del Rei o dels seus oficials vulneraven la “Constitució” del país. Tots dos models comparteixen la idea que el poder polític no és absolut i havia de ser supervisat per jutges independents segons les lleis establertes. Les idees de Sir Edward Coke van ser una de les fonts d’inspiració més profundes per als Pares Fundadors dels Estats Units, fins al punt que juristes com John Adams o Thomas Jefferson es van formar llegint els seus Institutes of the Lawes of England (publicats entre 1628 i 1644). L’obra d’Edward Coke i va esdevenir molt influent tant a Anglaterra com a les colònies americanes.
El Bonham’s Case (1610) de Coke afirmava que el Common Law (dret tradicional de base judicial) podia declarar nul·la una llei del Parlament si era contrària a la “raó” -en aquest cas si el jutge i la fiscalia estan en les mateixes mans-. Aquesta idea va ser recollida pel Tribunal Suprem dels EUA al famós cas Marbury v. Madison (1803), on es desenvolupà la idea que els jutges són els guardians d’una llei superior (la Constitució) davant els excessos del legislatiu. Aquest era l'”ideal de Coke” i també dels judicis per contrafacció. Al darrere hi havia la voluntat de lluitar contra el poder absolut i concentrat del Rei. Els paral·lelismes entre la doctrina d’Edward Coke i el sistema constitucional català dels segles XVII i XVIII representen la resistència del pactisme i la legalitat davant l’avanç de l’absolutisme a Europa.
L’origen del control constitucional de les lleis és el resultat d’una evolució històrica que busca limitar el poder polític mitjançant normes superiors. Es concreta principalment en quatre fites en allò que ara ens interessa: el pactisme a Catalunya (S. XIII – XVIII), la doctrina anglesa del Common Law (S. XVI fins avui), el cas americà Marbury v. Madison (1803) i el model europeu del Tribunal Constitucional (Kelsen, 1920). Hans Kelsen va proposar un model diferent al dels EUA: en lloc de deixar el control en mans de qualsevol jutge, creà un Tribunal Constitucional específic com a “legislador negatiu” encarregat d’expulsar les lleis inconstitucionals del sistema jurídic.
Caldria que a Catalunya fos més conegut el dret seu històric com a font de comprensió del dret actual. No podem ignorar la pròpia història. Hem de respectar la tradició jurídica catalana d’un sistema jurídico-polític que es caracteritzava per intentar evitar el poder absolut dels Reis.
