Deprés de berenar la Mònica es va preparar els colors especials i la llibreta del cole. Va asseure’s a la taula de la cuina i va dir als seus germans que no la molestessin, que tenia una feina molt important a fer. La mare va somriure i li va fer un petó al front.
I allà estava el full 23 del quadern d’estiu del cole, amb un dibuix per pintar que tenia camps, una masia, vaques i un preciós Arc de Sant Martí.
Va començar per l’herba, tota verda. I mentre pintava pensava que ella no notava res d’especial. Va acabar amb els verds i va agafar els marrons per pintar els troncs dels arbres. Res, tampoc notava cap cosa especial. Va seguir amb la masia, la tanca del corral de les gallines, les flors del prat i el Sol.
La Mònica es preguntava a on dimonis estava la màgia dels colors que el seu papà li havia portat. Llavors va començar a pintar l’Arc de Sant Martí i va emprar els set colors que ella veia al cel cada cop que sortia el Sol i acabava de ploure, i això li va fer recordar l’olor de la terra mullada, de l’herba fresca i els cargols que sortien a passejar banyes amunt.
Va acabar l’Arc i tot d’una es va adonar que no havia pintat les vaques. Ostres, pobres vaques!. Com les pintaria? Marrons, blanques, a taques? Va decidir de fer-les blanques amb taques negres.
El blanc ja no calia pintar-lo perquè el paper ja era blanc, Així que va voler agafar el negre. Però, oh! Sorpresa: no hi havia un color negre. Va veure que el lloc que li corresponia al llapis estava buit i va pensar que havien pres el pèl al papà: li havien venut una capsa de colors a on faltava justament el negre.
A la nit, quan el papà va tornar de la feina l’estava esperant en candeletes.
– Papà, que t’han timat, que falta un color.
– Vols dir, maca? A veure, ensenya’m el dibuix.
La Mònica va portar-li el quadern d’estiu i li va obrir per la pàgina de la masia, el camp, les vaques i l’Arc de Sant Martí.
– Oh! Quin dibuix més preciós.
– Si, però no hi ha negre.
– A veure, Mònica, mentre pintaves això, digues-me, què pensaves?
– Doncs que cada cop que agafava un nou color esperava que passés alguna cosa especial, però res de res.
– Vols dir? – va dir el papà- Digues-me, què senties quan pintaves l’Arc de Sant Martí?
-Doncs m’ha fet pensar en la pluja, en els cargols, en l’olor de la terra mullada, i m’ha fet estar contenta.
– I no et sembla que això ja és una cosa especial ? No creus que és meravellós que mentre omples de color un full de paper hagis pogut sentir totes aquestes coses i t’hagis posat contenta?
La Mònica es va quedar un moment callada, amb els seus preciosos ulls va mirar el dibuix, després el papà i va somriure.
– Ei! És veritat, mentre pintava em sentia contenta.
– I, oi que cada cop que acabaves de pintar una figura et senties satisfeta amb tu mateixa? O quan veies quina cosa tan bonica havies creat tu soleta? Oi que el dibuix ha valgut la pena de dedicar una estoneta d’esforç?
La Mònica va rumiar les paraules del papà i va fer que sí amb el cap.
– Doncs, sí, tens raó. Però saps què, papà ? Que no hi ha color negre.
– I per a què vols el color negre, Mònica?
– Home, perquè a la vida hi ha coses que són de color negre, com les taques de les vaques, els núvols de tempesta i moltes altres coses.
