El papà es va ficar la mà a la butxaca i com per art de màgia va treure el llapis de color negre que faltava.
– Mira, Mònica. Saps què diuen els científics que és el color negre? Doncs diuen que quan no hi ha altre color només queda el negre. I això passa no només amb els dibuixos per pintar sinó també amb les persones.
– Què vols dir, papà?
– Doncs vull dir que cada cop que et poses a xisclar i a somiquejar per una cosa que t’han pres els teus germans en comptes d’intentar solucionar-ho amb tranquil·litat, parlant i amb estimació, és com si el teu cor es tornés una mica negre. Que cada cop que tens un problema que no et ve de gust enfrontar, com ara el quadern dels deures, el cor se’t posa una mica negre. Que sempre que en comptes d’intentar somriure t’estimes més fer cara d’enfadada, el teu petit i preciós cor es posa un xic negre. I a un cor negre, a tu què et sembla que li pasa?
– Que es posa trist? – va dir ella
– Doncs sí, que es posa trist, i si no hi posa remei s’acaba acostumant a ser trist i cada cop li costa més somriure i estar alegre.
– El cor no somriu, papà.
– Vols dir? – i amb un petó el papà li va donar el color negre.
Des d’aquell dia la Mònica cada cop que pintava un dibuix sempre ho feia amb els colors especials del papà fins que se li feien petits petits i el papà li n’havia de portar uns de nous.
I, a més, sempre que pintaba anava imaginant històries que passaven dins del seu dibuix, i cada cop feia servir menys el color negre. No sabia com però gairebé sempre trobava un color que li servia millor que el negre per expresar allò que sentia el seu cor.
