Els malsons de la madrastra
Sostenien amb el cap baix el mirall mentre la madrastra els preguntava, un darrera l’altra: qui és la més guapa del regne ? Algunes vegades el mirall contestava: tu perquè ets d’esquerres, verda i ecologista. D’altres, contestava: tu perquè ets d’esquerres i catalanista. I la majoria de cops, la resposta era, senzillament, tu perquè ets la nostra reina.
I així una vegada i una altra, fins a 69 vegades, tantes com servents aguantaven el mirall de la reina, la número 70 de l’exèrcit governant.
El mirall però estava deformat, com els del Tibidabo. I l’esquizofrènia d’alguns dels servents era evident. Com podien servir a una reina que no creia en el seu reialme? Perquè és clar, a la madrastra se’n en folien les dretes i les esquerres i l’ecologia; i el catalanisme. A la reina l’únic que l’interessava era el poder, governar el seu regne. I li produïa cert plaer intern, a més, veure com aquells servents que en el passat tant gesticulaven, ara aguantaven, agenollats davant seu, el mirall i li reien totes les gràcies.
Cada dia passaven els 69 servents davant la madrastra i repetíem l’endogàmica cerimònia. I tots plegats es creien que certament tenien la millor reina possible. I per això li van organitzar un nou acte públic de submissió i vassallatge, amb la lectura d’un trist ban on explicaven les seves bondats, que la crua realitat desmentia cada dia.
Eren aliens, però, al clam del poble que, fora del palau, estava cada dia més inquiet i en mig del qual creixia i creixia l’oposició a aquell regnat. No en va la madrastra havia assolit el tron amb l’assassinat de l’anterior rei, de la seva mateixa família, el qual havia expulsat del govern aquells servents que havien gosat trencar el mirall. Servents que en comptes d’avalar altres governats s’havien sotmès, enganyant al poble, de nou a aquell poder obscur i al servei d’un emperador estranger.
I és que mentre la madrastra es contemplava, el poble anava a pitjor, els camps estaven erms, els camins enfangats, la gent no tenia feina i l’emperador, al que servia humiliantment la reina, exigia cada vegada més tributs al poble, el fruit dels quals repartia entre els regnes veïns. I fins i tot quan l’emperador els insultava, incomplia les seves promeses i els sotmetia a tribunals estrangers no només no els defensava sinó que deixava els seus 25 servents al servei de l’emperador a la seva cort, per governar en contra del seu poble.
El país buscava i necessitava un cabdill que derrotés la reina i els seus malvats 69 servents. El poble el necessitava però aquest home no apareixia. Era conegut l’hereu d’un anterior gloriós rei del poble, respectat i recordat per tothom. L’hereu s’havia preparat per ser rei; estava més capacitat, era honest i treballador i s’estimava el seu poble. Però aquest hereu era percebut com una persona distant i mai s’havia mullat prou a favor dels seus més aferrissats defensors, els que des de dins l’advertien de les traïcions del seu teòric aliat, el gran visir, que secretament aspirava a substituir-lo i a pactar com repartir-se el poder amb l’emperador. El gran visir no dubtava a reunir-se obertament amb la reina i a proposar formar part de la cort de l’emperador. Aquella reina i emperador que tant mal feien al poble. I l’hereu, callava, per por i manca de coratge davant d’aquell obscur aliat. No s’adonava que la companyia personal del visir, no pas del seu petit exercit, era pitjor que expulsar-lo de la seva cort. El visir no governava perquè tingués suport sinó que el suport el tenia precisament perquè governava. I el seu exercit semblava més gran del que era, tot i que mai, sense el seu actual cabdill, es passaria a l’enemic.
La veritat és que escoltar cada dia els elogis dels 69 servents avorria molt a la reina i a partir del 37 mirall perdia tot el seu interès, segura de les lloances que li anaven a fer els següents súbdits, condemnats per pròpia voluntat a servir-la. Per això la reina s’adormia. Li entrava una pesada son. I somiava. I en els seus somnis es palesaven grotescament les seves pors. I es feia realitat el retrat deformat del que passava als seus servents. Per això veia un dels seus més antics escuders, encadenat a una cadira, davant la televisió oficial del regne, amb ple atac de varicel·la i sense possibilitat d’arrencar cap crosta. I visualitzava el seu portaveu davant del poble, en plena lluita de fang, combatent fictíciament, abraçat i recargolat per terra amb un lluitador de sumo de la principal força opositora del país de l’emperador, bramant com un cérvol en zel, bocaterrós i delerós de rebre la llavor de l’espanyolisme. I apareixia un pobre pastor de les muntanyes, amb barretina i vestit de torero i marcant paquet, entre les rialles i riotes del poble, que l’escridassaven i cridaven botifler. I es despertava de sobte, astorat i espantat, ple de suor, quan apareixia el rostre del més curt d’aquells servents, que es proclamava el més intel·ligent, el més ecologista, el més just, més honest, més savi, més solidari, més eficaç, més catalanista, més europeista de tots plegats. Mentre atiava la guàrdia contra el poble i deia miserablement: “Presssiden, yo no he sigut”.
Però un bon dia …. (continuarà)
