L’any 2010 ha estat l’any en què Europa ha despullat Zapatero i el món l’ha descobert tal com és. La presidència espanyola de la UE, plantejada com una operació de màrqueting per reforçar el lideratge de ZP, en pocs dies ja va posar de manifest la inconsistència i la frivolitat del president populista espanyol. ZP ha perdut miserablement un temps preciós: s’ha passat dos anys obsedit a negar la crisi econòmica (de gener de 2008 fins a la fatídica segona setmana de maig de 2010), mentre Europa començava l’estiu del 2008 a experimentar tot tipus de reformes que li va permetre aturar el cop i que li ha permès recuperar el creixement econòmic. ZP també ha culpat els americans de la crisi, sense reconèixer cap responsabilitat en la pròpia bombolla immobiliària, en la pèrdua continuada de competitivitat del país i en l’esclerosi de les pròpies institucions econòmiques: mercat laboral dual i inflexible, morositat insòlita del sector públic, absentisme laboral creixent, justícia inoperant, infraestructures ineficients i jacobines, bunyol autonòmic insostenible… I finalment, la culpa principal la tenen “els mercats”: mentalment, ZP i el PSOE estan ancorats al maig de 68. Un altre cop els catalans patim un altre president espanyol que no parla llengües, que no ha viscut mai a l’estranger, que no té una base intel·lectual sòlida, que no ha treballat mai al sector privat, que desconeix qui i com es crea riquesa, que ignora els reptes que les economies emergents plantegen als europeus… El 2011, que a Europa consolidarà la recuperació aquí pinta, com a escenari més probable, tant dolent com el 2010.
1.- La nostra esquerra rovellada segueix culpant només els mercats financers de les retallades socials que, finalment, el govern del PSOE s’ha vist forçat a fer. Els “mercats” són aquells dolents de la pel·lícula sense rostre, als quals se’ls penja la llufa de tots els nostres mals, per així defugir la pròpia responsabilitat en la crisi econòmica.
Si tanta fòbia es té als “mercats”, per què els nostres governs d’esquerres espanyol i català hi han acudit tan massivament en els darrers tres anys? Només aquests governs són responsables de la immensa bola de deute públic generada. Si ara aquests “mercats”, que han prestat diners als nostres governs d’esquerres, en desconfien és perquè no perceben d’aquests governs una estratègia sòlida i eficaç de sortida de la crisi, a diferència de la resta d’Europa.
Aquesta desconfiança dels mercats en els nostres governs d’esquerres no hauria d’estranyar ningú: de la mateixa manera que un hipotecat, quan ha de tornar les claus del pis a la banca, hauria de pensar primer de tot si no va estirar més el braç que la màniga en la compra del pis, un govern es troba en el mateix cas quan els mercats li demanen un tipus d’interès més alt per a noves emissions de deute públic. Al 2011 el govern espanyol pagarà per interessos de deute 30.000 milions i per subsidis d’atur 30.000 milions més i això ha fet caure la seva inversió pública fins a 8.500 milions, amb una retallada del 40% en relació al 2010: com no dubtar d’aquest govern?
Els europeus no compraran a raig deute públic de països de dubtosa solvència només per “solidaritat”: ara fa deu anys els sindicats alemanys van acceptar sense demagògia els sacrificis que la nova economia global comportava i avui en cullen els fruits, en forma d’un país que ha resistit com ningú la pitjor crisi dels darrers 80 anys i que ara en surt disparat com un coet.
2.- El setmanari The Economist compara indicadors de conjuntura econòmica de molts països. L’Europa del centre i del nord ha accelerat la seva recuperació econòmica en el tercer trimestre de 2010 i ja porten 9 mesos seguits d’alces notables: creixements del PIB entre el 4 i el 7%, de les exportacions entre el 10 i el 15%, taxes d’atur d’un dígit que comencen a baixar, confiances empresarials a l’alça que albiren una recuperació de la inversió industrial… Mentrestant, Espanya segueix caient cap al fons del pou de la seva pròpia i peculiar crisi, presonera del seu dogmatisme mental d’esquerres anti-mercat. És molt indicativa una pregunta que començo a escoltar amb força al Parlament Europeu: Sud-amèrica comença als Pirineus?
El govern de ZP del 2008 al 2010 ha duplicat el deute públic espanyol en percentatge del PIB (del 35% al 70%, tot un rècord Guinness) i el segon govern tripartit català ha quasi triplicat el deute de la Generalitat (de 15.000 a 40.000 milions d’euros). Com no dubtar d’aquests governs? Els manuals d’Hisenda Pública ens recorden que el deute públic només és rendible si s’inverteix en béns de capital a llarg termini (infraestructures) i no en despesa corrent a curt termini (pagament de sous i subsidis): només amb infraestructures que siguin rendibles es multiplica l’activitat econòmica, i llavors la major renda futura permet ingressos fiscals futurs més grans amb què compensar el pagament d’interessos del deute emès. Els nostres governs d’esquerres, en canvi, han esmerçat la major part del deute dels darrers anys a salaris de nous funcionaris i a fer créixer els subsidis.
Quan ZP i el PSOE han fet trens, han primat els AVEs radials cap a Madrid (i abans han congelat pensions que retallar AVEs: això és d’esquerres???) que els trens de mercaderies cap els mercats europeus. I quan els han inaugurat han donat lliçons al món mundial, indignant els alemanys, que són els que han pagat els fons de cohesió. Com no dubtar d’aquests governs?
3.- Al 2010 ZP ha demostrat no tenir un discurs econòmic sòlid i creïble i això ha multiplicat la desconfiança dels mercats internacionals, als quals ell seguia demanat diners. Ha fet cops bruscos de volant, amb reformes parcials i contradictòries, que donaven la sensació que només volia fer reformes estètiques per aplacar els mercats, els quals han seguit sense percebre una estratègia sòlida i eficaç de sortida de la crisi. La seva reforma laboral ja va néixer amb molts articles, fins i tot a El País, que deien que no reduiria l’atur i que no flexibilitzaria el mercat laboral, passant a la lenta i col·lapsada justícia espanyola la decisió sobre les causes econòmiques dels acomiadaments. Vist des d’Europa es veu més clarament que ZP sembla buscar, principalment, ajornar les reformes i les retallades que ell mateix sap que són inevitables.
Fins i tot Jordi Sevilla li acaba de recordar a ZP una cosa bàsica: si cal fer reformes dràstiques s’han de fer totes de cop, havent explicat clarament a la població la situació real i els problemes que les forcen, i havent cercat durant un temps prudencial un consens polític i social el més ampli possible. ZP no ha fet ni una cosa ni l’altra: la improvisació de les mesures anunciades i una inexplicable manca de relat en la comunicació han confirmat les temences més grans, relatives a la inconsistència i al relativisme del personatge.
Sort que Europa funciona i que cada cop més les empreses catalanes hi orienten la seva activitat, la qual cosa els permet créixer i cobrar a 30 dies. Per Europa passa la salvació de Catalunya.
