Des de l’any 1462 al 1472 s’esdevingué una guerra civil a Catalunya. D’una part el rei Joan II d’Aragó, anomenat el Sense fe i els Remences, i de l’altra les institucions catalanes rebels encapçalades pel Consell del Principat i la Diputació General, Generalitat, que no es resolgué del tot fins la sentència de Guadalupe del 21 d’abril de 1486 dictada pel rei Ferran el Catòlic. Després d’aquesta guerra Catalunya va quedar en una situació força precària. L’altra versió és la d’historiadors espanyols de l’època franquista que la van anomenar guerra entre València i Catalunya.
La seva “raó” era que València formava part del regne d’Aragó, però això aquests “historiadors” no ho diuen. El que també diuen és que la impremta de tipus mòbils, que Gutenberg va inventar a Magúncia el 1445, es va introduir de primer en territoris de la Corona d’Aragó; no volen dir València. El que sí és cert és que en aquella època València vivia el seu màxim esplendor i que el nombre d’impressors a València era superior a qualsevol altre ciutat de Espanya. A les darreres dècades del segle XV els impressors alemanys ja estaven establerts permanentment a València. Els incunables valencians de que es té notícia passen dels noranta. Un gran testimoni de la València d’aquest temps la trobem en l’Itinerarium Hispanicum de l’alemany Jeroni Münzer que va recórrer la península els anys 1494 i 1495 i en el que dona interessants dades sobre la ciutat.
Fins ara totes aquestes narracions provenen d’historiadors de marcat caràcter espanyol, com també les que segueixen. El fet sociològic produït a València, en que la seva hegemonia era indiscutible dins la Corona d’Aragó durant el segle XV, segons el professor Juan Reglá constituiria un factor capital per a l’afirmació d’una personalitat diferenciada respecte del Principat de Catalunya. Marcelino Menéndez Pelayo va sentenciar que la llengua valenciana va arribar a ser clàssica abans del Renaixement. El 1923, J. Massó Torrents diu que de totes les matèries humanístiques hi ha abundoses mostres en la copiosa sèrie d’incunables de les premses valencianes, d’on van sortir les impressions més perfectes i les obres de més empenta. La relació dels impressors establerts a València és extensíssima, sobretot la dels alemanys que van importar el nou art d’imprimir però també la dels seus successors que van romandre a València.
Per fi arriben als prolegòmens del primer llibre escrit en llengua catalana: Les Trobes en lahors de la Verge Maria. A València se celebraven unes festes poètico-religioses que amb certa freqüència tenien lloc en esglésies i capelles de la ciutat o en tertúlies literàries que es reunien a la casa del domer de la Catedral, mossèn Bernat Fenollar, poeta i un dels màxims representants de l’Escola Satírica Valenciana. En una d’aquestes reunions es va proposar celebrar un certamen poètic extraordinari en honor de la Verge Maria; quelcom molt semblant al que més endavant se’n dirien Jocs florals. Es va designar un jurat d’honor format per rellevants personalitats de la vida valenciana i pels que avui dia anomenaríem tècnics literaris com el citat Bernat Fenollar que va actuar com a mantenidor de la festa i que també va presentar poema però sense opció a premi.
Al certamen s’hi van presentar quaranta poemes, trenta dos d’autors de la Ciutat de València, quatre de Xàtiva, un de Gandia un del Principat de Catalunya i dos castellans. La sentència o veredicte fou redactada en prosa per Fenollar i de la que en donà fe el notari Antoni Sendra el dia 25 de març de 1474. La qualitat literària d’aquests poemes era molt variada; enmig d’aficionats i novells hi havia també personalitats de prestigi com Joan Roís de Corella, examinador de notaris, jurat de València i conseller de la ciutat; la seva obra està escrita en vers i en prosa, tant de temàtica religiosa com profana. També podria esmentar-se Jaume Roig, prestigiós escriptor i metge.
El recull dels poemes presentats al dit certamen és el que va donar origen a Les Trobes en lahors de la Verge Maria, primer incunable literari imprès a la península. Ara bé, l’historiador espanyol Luís Guarner diu que “és usual, al referir-se a aquest llibre, donar-lo com escrit en llengua catalana, però creiem que és precís admetre l’existència de variacions dialectals fins al punt que els mateixos valencians anomenaven, ja llavors, llengua valenciana a la que parlaven i escrivien, car vivien en un estat sobirà, el Regne de València”.
El mateix autor d’aquesta frase també diu: “La consciència de la personalitat regional dels habitants de València els feu considerar i denominar com a llengua pròpia la varietat dialectal que usaven, ja bastant definida al segle XV, quan encara s’estava molt lluny d’intentar formalment una gramaticalització unificada de la fragmentada llengua catalana”. D’altra banda, a València, si passem pel carrer del Portal de Valldigna en direcció al carrer de Baix, al número 15 ens trobarem la casa on l’any 1474 es va imprimir el primer llibre de caràcter literari del que es té constància a la Península Ibèrica, Les Trobes.
A la catedral de Segovia es conserva un llibre o plec de documents, segons quin sigui l’historiador, anomenat Sinodal de Aguilafuente considerat per alguns com el primer llibre imprès a Espanya i en castellà, que data del 1472. L’impressor hauria estat l’alemany Juan Párix de Heidelberg instal·lat al carrer Velarde de Segovia. El dit incunable consisteix en 48 fulls, relligats en pell sobre tapa de fusta que va encarregar el llavors bisbe de Segovia Juan Arias Dávila i en el que es recullen les actes del sínode diocesà que fou convocat pel dit bisbe, que era un bibliòfil, en la data esmentada. Segons experts consultats aquesta impressió no pot considerar-se un llibre perquè no es tracta d’una obra literària com ho són Les Trobes en Lahors de la Verge Maria impreses a València l’any 1474.
A la meva biblioteca disposo d’un llibre facsímil de l’original de Les Trobes. També d’un exemplar dels Documentos para la Historia de la Imprenta y la Libreria en Barcelona, editat per Salvat Editores el 1955. Els dits “Documentos” consten de més de mil pàgines (528 documents més notes) i van ser recollits i transcrits per Josep M. Madurell i anotats per Jordi Rubió i Balaguer.
Aquest, fent referència a la guerra civil catalana de la que he parlat al començament, en les seves anotacions hi diu: “Barcelona va capitular el 17 d’octubre de 1472 i menys de dos anys més tard un impressor, Enrique Botel, estava en aquesta ciutat. Va ser ell qui va presentar per primera vegada una mostra del seu art als nostres conciutadans de l’època?”. A Barcelona els amos dels tallers d’impressió van ser alemanys al segle XV i francesos al XVI. Alguns estudiants d’art fracassats, provinents del centre d’Europa, es van refugiar en tallers d’impremta catalans. Sabien llatí i això els va obrir moltes portes. Els únics noms catalans que van exercir d’impressors al segle XV van ser: Posa, Pere Miquel i Gabriel Pou que compartien aquest ofici amb el de llibreters, com era habitual a l’època. Més endavant sorgiren els llibres amb colofó, fou quan comença a aparèixer l’editor. Val a dir que l’editorial més antiga del món i que ha sobreviscut ininterrompudament és Publicacions de l’Abadia de Montserrat, amb més de cinc-cents anys d’antiguitat. La que hi podria competir, la Cambridge University Press, va interrompre la seva activitat durant una llarga època.
Haig d’anar acabant i ho faré de manera gairebé telegràfica. D’impressions d’incunables, o sigui fins l’any 1500, n’hi van haver moltes més tant a València, Barcelona com al conjunt dels Països Catalans. L’impressor alemany oriünd de Heidelberg, Joan Rosembach, es va instal·lar primer a València i després a Catalunya com a tipògraf l’any 1492 on, a Barcelona, va imprimir la Bíblia Parva aquell mateix any i el Llibre dels àngels de Francesc Eiximenis o la Gramaticae de Nebrija. El 1500 va imprimir a Perpinyà el Brevisium Elnense. S’accepta per alguns historiadors, malgrat que em permeto de posar en dubte la data, com a primer llibre imprès a Catalunya, l’Èthica, Política, Oeconomia, d’Aristòtil, el 1473 per tres impressors alemanys. El primer llibre amb data (1475) al colofó va ser Rudiment Gramaticae de Perotti trobat entre les restes d’un vaixell pirata en una platja de Barcelona. El llibre de les dones de Francesc Eiximenis va ser escrit a València el 1390 i imprès a Barcelona el 1495. El 1479 Enrique Botel imprimeix a Lleida el Breviarium Ilerdensis. A Valldemosa, Mallorca, entre els anys 1485 i 1487, Nicolau Calafat hi imprimeix tres títols. A Montserrat, el 1499, Joan Luschner imprimeix el Liber meditationum vitae Domini nostri Iesu Christi. Se sap que a Girona i Tarragona es van estampar uns incunables d’impressors desconeguts.
Joanot Martorell, entre els anys 1460 i 1464, escriu el Tirant lo Blanc del qual l’edició príncep es va imprimir a València el 1490 per Nicolau Spindler. La segona impressió es va fer Barcelona l’any 1497 pel llibreter Pere Miquel i l’impressor Diego de Gumiel. Sabut és que Cervantes va dir que aquest és el millor llibre de cavalleries que s’ha escrit. D’aquesta obra, una de les grans aportacions impreses de la cultura valenciana-catalana a la literatura universal en tinc una edició especial que em va obsequiar l’editorial Tirant Lo Blanc de València amb motiu dels seus trenta anys (2005). Consta de dos volums, el primer de 1658 pàgines amb facsímils de l’edició original i un segon de 1068 pàgines. Tresors de la nostra indústria gràfica i editorial que sempre ha anat al capdavant tant en llengua catalana com castellana.
