Cap a finals dels felipisme socialista el ministre Carlos Solchaga va sentenciar que Espanya era “el país on una persona pot fer-se ric més ràpidament”. Uns anys més tard, Carmen Calvo, ministra de Cultura amb Rodríguez Zapatero, va afirmar que “estem manipulant diner públic, i el diner públic no és de ningú”. Entre aquestes dues afirmacions letals, hi ha la “dècada prodigiosa” del creixement econòmic basat en l’especulació immobiliària, la dècada dels nous rics , la dècada del diner fàcil, la dècada de la festa tant en l’àmbit públic com en el privat. El triomf de l’amiguisme i dels aprofitats, de l’economia penjada del BOE en detriment de l’economia productiva i del valor afegit, de l’apoteosi de la corrupció lligada a la partitocràcia. No tothom es va captenir d’aquesta manera, evidentment, però sí massa persones, i massa persones amb responsabilitats superiors al comú de la gent. La crisi bancària, la corrupció política, el tancament d’empreses, l’atur en són els resultats evidents. Espanya ha estat a punt de ser directament intervinguda, com Itàlia, en què, fins i tot, la voluntat popular va ser obviada quan es va imposar un govern tecnocràtic des dels òrgans europeus.
Perdonin que parli de mi. La frase i la declaració de Carlos Solchaga em va produir una mena de trencament amb alguna cosa relacionat amb la decència, com si s’hagués esberlat una confiança bàsica en una sèrie de valors com l’esforç, el treball, la humilitat, la bonhomia, el respecte i el servei als altres. No sé per quina raó vaig pensar immediatament en els meus pares, i que tot això era una mena d’escarni del que ells representen. Perquè, a banda del fet estrictament familiar, els meus pares són de la generació del pa negre, de la generació que ha patit gana, amb una infantesa molt dura, amb tragèdies familiars incloses, una postguerra amb més misèria que res, una joventut vista i no vista, unes dures condicions de treball, que han treballat de valent, ja des de ben joves, i que no han demanat res a canvi, ans al contrari, que han mostrat en tot moment una actitud de gratitud i de respecte.
El segon sentiment té a veure amb l’estètica. Hi va haver massa gent, a Terrassa i arreu, que es va convertir en agent immobiliari, d’un dia per altre. Massa gent que es va dedicar a construir edificis sense saber-ne massa, o poc, o gens. Els “racholeros” en són un cas paradigmàtic. Hi va haver una època en que segons quines immobiliàries semblava que et feien un favor si et venien un pis o et llogaven un pàrquing, com va ser el meu cas. Embolcallats en un regne de cartró pedra semblava que els havien de demanar per favor si es dignaven a llogar-te res. Vaig estar a punt de caure en el parany. Vaig començar a buscar un pis més gran, i més nou. El conte de la lletera; en compro un de nou, tot són facilitats i hipoteques, i venc el meu pis antic, sobrevalorat, repujat, perquè tot es ven i es compra, ràpidament. I encara hi guanyo.
En el moment d’anar a fer algun pas, però, em va salvar l’estètica; no vaig poder superar la incomoditat que em produien els “fantasmes” immobiliaris. Què se n’ha fet d’aquells clons, d’aquests tipus tan extraordinaris i intercanviables? Jovenets clenxinats amb brillantina, i amb vestit entallat, habitualment de colors foscos, amb sabates negres amb punxa, a la porta de les immobiliàries, exhibint orgullosament la manca de professionalitat i pudor, com una metàfora exacta i un mirall d’on havia arribat tot: al buit més estricte. No vaig fer el negoci; si l’hagués fet: tururut viola!
El tercer episodi sentimental és força anterior, i tot i que no té massa a a veure amb la crisi econòmica, és prou metafòric. Resulta que a la meva època d’esplais, un grup de joves ens va demanar els locals per fer-hi una festa, amb el compromís de deixar-ho tot net i polit. Al cap d’una setmana totes les restes de la festa encara estaven intactes, i fins les restes de menjar i beure començaven a evidenciar vida pròpia. Ho vam haver de netejar, de fer dissabte, sense haver participat a la festa, ja que necessitàvem el local per a les nostres activitats. És comparable al que ha passat amb aquesta crisi: hem heretat les despulles d’una festa, que hem de netejar i, per a més inri, hem de pagar, perquè la festa es va finançar amb crèdits contrets —resulta— en nom de tots.
Ens en sortirem només si hi ha un compromís moral i som capaços, tots plegats, de mirar-nos a la cara sense avergonyir-nos, en un context de diàleg sincer Ens en sortirem únicament si continua el pacte tàcit amb les generacions que han de venir, a les quals cal deixar-los un marc de possibilitats i no hipoteques i deutes. L’economia, el guany no ha de ser una finalitat en si mateixa sinó que han de ser sempre un mitjà al servei de les persones. Segurament hauriem d’aprofundir i aprendre de la generació que, amb el seu treball i esforç, va sostenir el país en moments molt difícils i obscurs. Ara, en el moment en què aquesta generació està entrant a la darrera etapa de les seves vides, és just reconèixer-los la seva vàlua i els seus valors, la seva fortalesa a tota prova. Per tot això i en homenatge, lluny de les estridències i els sorolls d’aquests temps nostres tan barrocs, cal dir que ells són els veritables i anònims pares de la pàtria.
