Abans d’entrar en casos concrets catalans que són els que ens afecten, permeteu-me algunes consideracions de caire general, conegudes, però que no crec que sigui superflu de recordar.
En una democràcia tal com l’entenem a la nostra àrea cultural, hi ha d’haver lloc per a tots els corrents d’opinió que siguin respectuosos amb els altres. Aquests corrents, per tal de materialitzar les seves idees, s’organitzen en partits que treballen per a aconseguir una majoria suficient de vots dels ciutadans que permeti dur a terme el programa que hagin presentat.
Aquests partits no són dirigits per àngels ni par cap mena d’éssers perfectes, sinó per persones tan fal·libles i amb tants defectes com tothom, però amb una qualitat imprescindible (en més o menys grau segons els casos): l’ambició (que pot ser molt honesta i positiva) i la capacitat de dirigent, sense la qual cap polític no arriba als llocs decisoris. Aquesta ambició i aquesta capacitat, però, són sempre una arma de doble tall que pot portar al líder a creure’s d’estar en la posessió de la veritat absoluta i a no tolerar, o almenys a mantenir en un racó inofensiu, tota aquella gent del seu partit que posi en quarentena les seves idees. Aquest és el bacil de la “dictaduritis”, que acaba sent tant nociu pel líder que n’està infectat com per a tot el partit.
L’aparició de la dictaduritis, però, no depèn mai d’una sola persona, sinó que és afavorida i sovint fins i tot provocada per un entorn del cap del partit en el que predominin les persones medíocres o les aprofitades per a les que la seva prosperitat personal a través dels llocs remunerats que li proporciona el partit són el principal motor de la seva activitat. Tot això passa des que el món és món, i seguirà passant ja que, igual que l’aigua troba sempre un camí costa avall, aquestes ambicions humanes sempre troben escletxes per tirar endavant, a tot arreu i a tots els temps. La societat moderna té regles per contrarrestar l’es conseqüéncies d’aquest inevitable fenomen humà. La principal és la possibilitat que té el poble de prendre el poder de les mans dels dictadorets en unes eleccions lliures i de posar-lo en les que cregui més adequat que no pas aquells.
De tant en tant també surten persones que posen de debò totes les seves qualitats i tot el poder que aconsegueixen al servei dels seus conciutadans i dels desigs majoritaris d’aqúests. En aquest cas hi ha una direcció acceptada i reconeguda, però cap dictaduritis. Són els casos dels que anomenem (com una manera d’ennoblir-los) com a autèntics homes d’estat. D’aquests actualment a Catalunya en tenim més d’un, mentres que a Espanya no en veig cap ni mirant-m’ho amb lupa. Anem, però, al nostre cas més clar de dictaduritis: el del PSC. També hi ha el d’UDC, encara que els dos casos diguin diferents. Del problema d’UDC, però, aquí en prescindiré, ja que fins al 9 de novembre quedarà enllestit en un sentit o altre: o el malalt s’haurà guarit o s’haurá mort per desintegració.
El cas de dictaduritis més agut i més actual és, doncs, el d’un PSC, els directius del qual sembla que han perdut tota mesura del sentit i del paper d’un partit polític a una democràcia. Precisem-ho: no hi ha res a dir contra la necessitat d’una disciplina de partit. Sense aquesta, no hi ha partit ni associació de qualsevol mena que pugui funcionar. Si tothom tira pel seu cantó vol dir que el partit és superflu i cal reagrupar-se d’una altra manera, i que tothom vagi a aquella agrupació que més encaixi amb allò que pensa. Aquesta disciplina, però, té un límit clar i absolut allà on es dirimeix una qüestió essencial, vital, que afecta de forma existencial els principis més fonds de la societat. En aquests casos en els països més democrátics els partit donen llibertat de vot als seus representants parlamentaris, o la votació es fa de manera anònima.
Mirem-nos -com ja saben que sempre faig- el cas alemany. Aquí, com a tot arreu hi ha el dilema permanent entre la necessitat de la disciplina per tal que el partit pugui funcionar, i les normes clares de la constitució que diu que el diputat només està sotmès als imperatius de la seva consciència i no està lligat a sotmetre’s a cap altra pressió de cap mena. Aquesta disjuntiva es resol a la pràctica, per una banda amb la feina del cap de fracció de convèncer als que no creguin oportuna una determinada resolució, i per l’altra, amb l’otorgament de llibertat de vot en aquelles qüestions essencials per la vida de la nació o per l’ètica fonamental de la persona. Aquesta llibertat de vot es va donar p.e. en la qüestió del rearmament alemany després de la segona guerra mundial, en la regulació de l’avortament, i fa ben pocs dies en la llei que ha de regular la posició legal sobre les ajudes a la mort voluntária.
Hauria estat un acte exemplar de democràcia, que el PSC ho hagués fet en un cas tan trascendental com el d’un tràmit del dret a decidir, que ells mateixos tenien en el seu programa electoral. Però la dictaduritis (doble: de Barcelona i de Madrid) ho ha impedit i ha trobat fins i tot una expressió ben clara (que només fa que refermar la diagnosi de la malaltia) en la frase del secretari general: “la sobirania del PSC recau en el Consell Directiu”. Que la sobirania de qualsevol partit recau en tots els seus membres i no en els quatre senyors que han estat elegits temporalment perqué el dirigeixi, no sembla que aquests ho tinguin prou clar. I que diguin que els tres dissidents “han atemptat contra el codi ètic del partit”, fins i tot fa plorar. S’assembla massa a aquella dita castellana: “es ley lo que manda el rey”, i qui diu el rei diu el Peret Navarrès de les Terrasses..
Es parla molt de com volem una Catalunya nova i sobirana. No hi ha dubte que una de les coses que hauran de ser molt diferents serà el sistema de partits i l’elecció de mandataris a tots els organismes polítics. Caldrà evitar (almenys fins on es pugui; no ens fem gaires il·lusions) la designació a dit de mediocritats i d’incapaços, i delimitar clarament què poden fer les cúpules dels partits en contra de la gent que no pensa com ells. És a dir que s’haurien d’establir mecanismes ben clars que no impossibilitin el funcionament normal dels partits, però que dificulti, tant com hom pugui, l’aparició del bacil de la dictaduritis que tants estralls fa allà on treu el cap. I que d’estralls en fa ho veurem ben clar fins a final d’any. Pel Nadal que vé, el PSC i l’UDC hauran passat per una UVI implacable i crec que no és cap atreviment de suposar que seran molt diferents de com són avui.
