No se si veu veure el megareportatge sobre en Duran del diumenge passat a la vanguardia. Jo vaig fer com els nens i només en mirava les fotos, perquè la lletra ja me la sé.. El tema gràfic escollit per els publicistes era un fons negre i en Duran parcialment genuflexe tocant els tambors.
En un primer moment, mirant de captar el missatge, vaig veure-hi una semblança… amb el timbaler del bruc? Però l’imaginari col·lectiu situa al nostre timbaler resistint en soledat, aliat amb les muntanyes, valent i decidit a l’impossible. No, el timbaler no s’oferiria a governar a Madrid, o a entrar al govern de l’estat a canvi d’un pacte fiscal indefinible.
En un segon moment vaig veure… l’imatge dels indis resistint a l’invasor yanki, on els timbals de guerra eren una crida!. Nosaltres guerrers, votants convergents, érem cridats a salvar la pàtria pel nostre manitú gran cap pelat. Incitats pel ritme primitiu del tamtam, ho deixàvem tot i votàvem, mig posseïts pels nostres ancestres, al gran xaman, al polític més ben valorat. Clar que, llegint posteriors declaracions i cartes setmanals, el gran xaman ens instava a deixar les armes, i acceptar amablement seguir a la reserva, donant els nostres diners als americans, mentre ells ens seguien donant alcohol i ens feien treballar per pagar les seves carreteres i ferrocarrils. Els nostres altres caps de tribu, “caballo loco” i el seu pare “toro sentado en un pujol” fan sonar uns altres tambors, i no precisament en la mateixa direcció.
De fet, cap d’aquestes èpiques imatges responien a la realitat. Quan un candidat convergent s’ofereix a dir tota mena de bestieses (insultar els pobles del sud no és una bona tàctica, creu-me Duran), a oferir-se per tota mena de càrrecs (sentir-se capaç de presidir l’estat espanyol és un deliri de grandesa Duran), és que “pinten bastos”. El PP guanyarà per pura higiene democràtica i CiU seguirà fent de caixer major del regne a Catalunya. La paradeta d’en Duran a Madrid (amb en Casas, en Sanchez I els dos Silvas) es fa servir de lobby… i està vist que només ho atura Déu nostre senyor (ja que sembla clar que el nostre Duran 007 té llicencia per matar)
Em quedo per tant amb la imatge del Duran festiu, que boig de salsa, toca els tambors ennivrat per la concupiscència carnavalesca de la ressaca electoral, on la follia que tots portem a dintre l’allibera de la bogeria del moment present i el seu veritable jo de “follet” es desferma. És el Duran que es despentina d’una vegada per totes, deixa de fer el paper de “don perfecto” per assaborir bocins de realitat als que ha renunciat per construir el seu paper de “polític d’estat”. Aquest és el Duran que deixa d’una vegada per totes la política i allibera a CiU d’un malson incurable: fer “la puta i el raonetes” sense saber explicar perquè.
Jo em quedo, si això fos possible, amb el “polític” que sigui com el de la cançó del tamborilero. El tamborilero” que només té un tambor i que està disposat a regalar-lo al nen Jesus perquè no té res més. El “polític” que si que ho donaria tot per Catalunya, que donaria el seu tambor, si no tingués res més. D’aquests polítics n’hi ha, als partits catalans, però noi, no els deixen presentar a les eleccions a Madrid !
