Parlava amb algú de la futilitat del temps i la seva condició etèria, fràgil, intangible.
El meu interlocutor em recordava amb un halo de tristesa els innombrables llocs on anar, visitar o retornar, aquells paratges on vas ser feliç, els que et porten a rememorar instants excelsos, els que no tornaran, aquells que s’han convertit en part de la teva vida.
Allà on no hem estat, on voldríem haver estat, on ens transportaríem en aquest precís instant.
I és que l’esdevenir de la vida és al capdavall poderós rei que juga amb el nostre atzar més enllà dels nostres desitjos i capricis momentanis, fent dels records i els anhels nostàlgics sentiments sense cura.
Sentim una emoció tendra i romàntica al recordar-nos amb familiars i amics en indrets meravellosos i acollidors, o llunyans o inhòspits, haver viscut somriures i descobertes, enamoraments o abraçades eternes; totes les experiències acumulades són tresors que no podem oblidar.
Els viatges imaginaris però, indaguen en els nostres desitjos més irracionals i incompresos, aquells que volen escenificar l’essència de la pròpia vida, haver viscut com a mínim mil vides en un sol instant.
Aspirem a no morir, a no abandonar les il·lusions, però la vida efímera ens retorna a la realitat que ens xiuxiueja fantasiejar amb qualsevol intergalàctic viatge sense retorn o disposar d’un sobtat cap de setmana allà on desitgem recórrer qualsevol núvol celest, o el que és el mateix, no sucumbir mai a la realitat i gaudir d’aquells viatges imaginaris que amaguen potser el tresor més preuat: el misteri del futur i la seva enigmàtica dimensió.
Enyorança del que hem viscut i també del desconegut, de tants i tants capítols per escriure a la memòria de la nostra vida. Enyor i nostàlgia dels instants que no viurem mai, aquells en què l’atzar no disposarà de la nostra presència.
El tedi existencial es conforta del deliri de viure, aquells records que voregen la perfecció, el dramatisme de la nostra petitesa.
Els viatges imaginaris formen part de nosaltres amb la capacitat sensorial i mental de fer possible allò que no viurem mai. Un plaer estrany i alhora màgic, pacífic i que navega entre pensaments d’explorar un món inabastable.
La vida plàcida que tanmateix obre les ales de la seva somniació, les quimeres tan reals.
Dret a l’enyor, a l’alegria inusitada d’aquell paratge on no hem estat mai, el dietari que romandrà damunt la taula desafiant el temps però que de tant en tant el contemplarem amb il·lusió desbordant.
Emmascarem la nostra infinita i paradoxal grandesa i petitesa amb aquell somriure que ens recorda la meravella d’aquell instant que no haurem viscut mai.
