La primera vegada que vaig descobrir els vins dolços fou al restaurant Blau (Londres, 89) i va ser per pura casualitat com totes les coses màgiques i fantàstiques que ens passen. Era una nit de comiat. L’últim sopar amb la meva nòvia d’aleshores fins que no tornés de la casa dels seus avis, de passar-hi uns quants dies. I vam decidir acomiadar-nos al Blau, o millor dit, el Sostres ens va reservar el Blau. Vam fer un menú amb tot i pertot. La condició era que fos a 50€ el cobert, i tot i que és una mica vulgar parlar de diners, ho explico perquè és necessari per entendre la història. La condició eren 50€ per cap i amb aquets 50€ val a dir que el cuiner i propietari, Marc Roca, va fer meravelles que costa de creure que un bitllet de 50€ les pugui pagar. Vam provar una bateria de plats molt ben trobats, allò que els cuiners i els restaurants en diuen un festival gastronòmic. Vam tastar-ho tot, o gairebé tot, a racions reduïdes esclar, i l’explosió de gustos i sabors, de textures i coccions fou èpica. Vam decidir acompanyar la vetllada amb un José Pariente, un vi que en aquell moment tenia mitificat i que de fet encara demano ara alguna vegada. Rueda-Verdejo, aquesta denominació que tan de moda s’ha posat. Però això fou fa alguns anys i encara no hi havia la bogeria d’ara.
El cas és que la cambrera ens digué que s’havien acabat totes les ampolles del vi que demanàvem i que si ens podia fer una recomanació: ens va explicar que coneixia un vi, que gairebé ningú demanava, però que sí que el prenia Josep Guardiola cada vegada que venia. Ens preguntà si érem del Barça i quan vam afirmar amb el cap ja teníem l’ampolla a sobre de la taula. El disseny em va fascinar. Ampolla esvelta, com si s’hagués aprimat de totes les ampolles clàssiques. L’etiquetatge en alemany, amb tot de noms complicats i algun escut i alguna àguila; tot molt germànic. Ens digué que era un vi Riesling i que tenia la característica de ser un vi dolç però amb capacitat de beure’s durant l’àpat sense haver de recorre a les postres. En férem el primer glop i en quedàrem fascinats. Després de la primera copa vaig pensar com podia ser que encara no hagués tastat mai aquell vi, que encara no conegués el Riesling. Val a dir que de vins no n’entenc massa, per no dir gens, i que el meu coneixement és limitava a la cosa més popular i actual. Si fa o no fa com ara, amb la clara excepció del Riesling. El cas és que entre tants plats i un vi que entrava d’aquella manera, gens ofensiu, paladar avall sense estridència, acabarem prenent-ne 3 ampolles. I bé, la factura que havia de ser de 100€ acabà essent de 200€. I vet aquí que ens les prenguérem amb tanta passió i en diguérem tantes meravelles que a l’acabar l’àpat vingué el Marc i ens presentarem i abans de marxar ens digué que al vi, hi estàvem convidats. Fou així que aquella nit es tornà fantàstica. Tot girava d’una forma especial, com si fóssim en un núvol. Ja sols al restaurant, la conversava s’allargà fins que ja no és decent estar-se en un restaurant i encabat vam marxar a casa encara no sé com. Així vaig descobrir el Riesling i així me’l bec cada vegada que el demano. Com una festa total, com un himne a l’alegria, beure sense moderació, beure amb la total llibertat d’omplir la copa sense control i amb aquella felicitat que dóna l’abundància i la manca de miraments.
Val a dir que de Riesling n’hi ha de moltes varietats i que els millors –per un servidor- són els dolços. Hi ha tota una divisió de noms que van des dels més secs als més madurs, on el raïm ha passat per un procés de congelació i els sucres han augmentat. Una bona forma de veure si estem parlant d’un Riesling dolç o no és para atenció al color i descobrir que és d’un daurat intents, un groc lluminós. El Riesling més clàssic és d’Alsàcia i és el que menys m’agrada, dolç però amb un punt sec.
Els Riesling són vins per prendre en festes que no tenen límits. Ampolles que es destapen com si fossin aigua i recorreguts pel paladar agradables i suaus. L’endemà val més que no et llevis abans de les cinc de la tarda.
