Twitter en diu espais. La gent que no hi entén en diuen la bola de color lila que surt a dalt. I els meus seguidors en diuen allò que fa la Pistu cada nit i que ens surt un avís i a veure si para una mica. Demano perdó des d’aquí, però m’explico.
El Manel Vidal el 15 de maig del 2021 va escriure que “Hi ha algú als headquarters de Twitter a San Francisco (California) flipant amb que la Pistu hagi participat al 100% dels spaces que s’han fet a Catalunya.” Ara, a febrer de 2022, seguim una mica igual. I per què? Doncs per la gràcia de tot.
A l’abril de l’any passat, quan tots havíem de ser a casa abans de les deu de la nit, Twitter ens va donar la vida regalant-nos un xat de veu. A mi, que visc sola i que soc una màquina de xerrar, em va donar la companyia sonora que no m’oferia la música perquè no respon, i el caliu de la veu que trenca el silenci i el fet de sentir aquell algú una mica més a la vora.
És un lloc on entres i primer, si vols, escoltes. Hi ha gent que xerra. No hi ha tema, és un podcast sense guió, és un com t’ha anat el dia i un qui ets i a partir d’aquí, un full en blanc que vagi cap on vulgui. Pot ser perfectament com una ràdio. Però si t’interessa la conversa i hi tens alguna cosa a dir, demanes el micro i hi fots cullerada. Jo, addicta a xerrar i que m’escoltin, que no deixo el micro ni al karaoke, doncs micro en vena tota l’estona. Si la meva gràcia de Twitter preferida ja és aquesta que és com entrar a un restaurant i seure en una taula ràndom i posar-te a la conversa dels qui hi seuen, aquí es multiplica per mil perquè és, literal, això.
Qui hi ha, a la taula? Hi ha la gent que segueix al que obre però també gent que segueix als que parlen. És a dir, que s’ajunta tot de gent que venen d’aquí i d’allà, ai he vist això i vinc a xafardejar. I hi descobreixes històries i vides i és curiosíssim. Com un programa de ràdio amb convidats que no són famosos, però que tenen una entrevista igual. Ara ve un que viu en una caravana, una que viu a Suècia i t’explica què hi fa, una noia amb drames amorosos, un altre que comparteix receptes. I la conversa comença aquí i acaba al conflicte de Rússia amb no sé qui. O de cop és un col·loqui de pel·lícules, o un seguit d’acudits que marededéu. O una discussió seriosa sobre prostitució.
La vida és més vida quan es comparteix. Obrim els ulls cap a un altre prisma que no és cap on sempre. Després de sopar, quan el primetime no acompanya i quan la son encara ni ens plana per sobre, em poso a xerrar amb uns i altres i de vegades aprenc i de vegades ensenyo i depèn de qui ve m’avorreixo però tampoc passa res. Com al bar, però des del sofà de casa. La gent s’hi deixa caure amb tot el que és i tot el que sap, i au, que bulli l’escudella.
Si us heu preguntat què és, si voleu tenir mitja companyia, si veieu els globus liles a dalt de tot i us cagueu en nosaltres perquè voleu una cronologia neta, si us arriba la notificació cada nit i us faig ràbia, espero haver-me fet entendre. I passeu un dia i ens escolteu i hi dieu la vostra, que segur que sabeu trobar el discurs perfecte per omplir un vespre tonto i anar a dormir (una mica més tard del que toca, depèn de quan) amb un somriure.
