Aquesta setmana hem pogut llegir anàlisis sobre l’últim baròmetre del CIS, en el qual podem observar que fins a un 40% dels espanyols estarien d’acord amb una reducció de les competències autonòmiques o fins i tot amb l’avenç vers un estat totalment centralitzat. El Partit Popular, que igual que el PSOE té una concepció centralista d’estat, flirteja dia sí dia també amb la citada involució autonòmica, insinuada com a possible sortida i solució a la crisi actual.
Davant l’escena, hom podria estar temptat d’intentar fer l’enèsima crítica als anomenats federals, siguin del PSC o d’on sigui, però em sembla que ja no ens cal. No es tracta, doncs, d’intentar posar èmfasi en l’evident manca de compromís d’Espanya amb qualsevol projecte federal, això ja ha quedat clar. Sí que es tracta, tanmateix, d’insistir en allunyar-nos tant com sigui possible d’una Espanya que avança cap al camí de l’empobriment democràtic. Per què l’empobriment democràtic? Perquè la qualitat democràtica d’un Estat és proporcional a la seva capacitat descentralitzadora. Deixin que intenti donar-ne algunes raons.
Tal com ens han ensenyat comunitaristes de la talla de Michael Sandel o Michael Walzer, les persones ens comprenem a nosaltres mateixes en el marc d’una tradició, d’uns rols socials, d’uns valors i d’unes concepcions que només són intel·ligibles en el marc de comunitats. Aquests contextos comunitaris que donen sentit a les nostres vides i que poden ser més o menys grans també carreguen de contingut les nostres aspiracions, demandes i projectes polítics. És per això que una política genuïnament democràtica és aquella capaç de combinar allò global amb la vertebració a petita escala. En altres paraules: la bona democràcia és aquella que és tan propera com sigui possible al ciutadà. Alexis de Tocqueville ho va afirmar clarament quan ens descrivia els municipis de Nova Anglaterra: “és en el municipi on resideix la força dels pobles lliures”. També era ell qui advertia del perill d’una tirania subtil en la democràcia, aquella que es produeix per l’allunyament entre els poders i els ciutadans. Per combatre aquest perill potencial, la descentralització és decisiva. Tot i així i al meu parer, les solucions no passen per la tant citada democràcia directa, que amaga el perill de la intolerància vers les minories, sinó per una democràcia representativa veritablement vertebradora i de proximitat que faci possible la genuïna ciutadania política, aquella que té a veure amb la implicació política regular i el diàleg fluït entre representants, individus i col·lectius comunitaris. Així, la reducció de regidors als ajuntaments, la cada cop més estesa re-centralització, … tot és en detriment d’una democràcia de qualitat. La democràcia ha de tenir a veure amb com vincular les comunitats educatives, religioses, veïnals, professionals, etc. i els seus individus amb el poder que les engloba a totes i les uneix en un projecte comú.
Un bon motiu per treballar per la independència de Catalunya és, a dia d’avui, l’esperança d’una democràcia més vertebradora i sincera, que recuperi (adaptant-los al nostre temps) els millors ideals del republicanisme polític clàssic i modern. Una democràcia com aquesta no és possible amb Espanya. Així doncs, la reivindicació de l’Estat propi pot ser també una reivindicació per a la millora de la nostra democràcia. Convindria que fos així.
@jordifeixas
