La Júlia era la bibliotecària d’un petit poble i sempre s’afanyava a ajudar tothom que volia trobar un llibre i no sabia localitzar-lo. Li encantava organitzar vetllades amb autors que comentaven els seus llibres i feien més atractiva la biblioteca municipal en un temps en què el llegir semblava no estar gaire de moda.
Aquella tarda tan bonica d’abril va rebre la visita d’un xicot del poble.
– Bona tarda, Miquel.
– Hola, vinc a buscar un llibre que hem de llegir a l’insti. Es diu “Mecanoscrit del segon origen”. Que el tens?
– Sí, i tant. Deixa’m veure que no estigui prestat. Ah, no , mira. Està lliure. Ara te’l porto.
– Uix, sembla una mica rotllo – va dir en Miquel.
– I ara, que va! Ja veuràs com t’agrada. Els protagonistes són joves. Però no t’explico més. Ja em diràs què quan l’acabis, d’acord?
– Vale! Adéu, Júlia.
Tres dies més tard, la Júlia va coincidir amb el Miquel al carrer i li va demanar pel llibre.
– Com va, t’agrada?
– Ostres, és superdivertit. Quin sidral de personatges! No és gens com ens havien dit a classe. És superguai!!!
La Júlia se’l va mirar estranyada perquè ella coneixia prou bé el llibre i no entenia això del “sidral” de personatges. Segur que ni l’ha començat, es va dir, i no hi va pensar més. L’endemà, el Pepe, mestre jubilat i apassionat de la història, va anar a demanar en préstec un llibre d’història clàssica.
– Jo no l’he llegit – va dir la Júlia – però té molt bones crítiques. Aquí el tens. A reveure!
Passats quatre dies, en Pepe va tornar a la biblioteca.
– Júlia, francamente, este libro es un desatino. No entiendo cómo le han dado tanto bombo.¡Es una patochada! Ni lo quiero acabar de leer. Te lo devuelvo.
La Júlia va quedar desconcertada però no va donar-hi més importància. Durant la setmana va seguir el préstec de llibres normalment fins que el divendres, a mitja tarda, va comparèixer la directora de l’institut a la biblioteca.
– Hola Júlia, volia comentar un tema que comença a ser preocupant.
– Tu diràs.
– Els professors de català estan una mica estranyats. Van organitzar grups de treball i cada grup treballava un llibre. Doncs bé, els grups que han vingut a demanar el llibre en préstec aquí han fet uns treballs d’allò més estrafolaris, independentment del títol que havien de treballar. Els que l’han fet de llibres que ja tenien a casa, han fet uns treballs correctes. No entenem què ha passat.
– Doncs jo si que no ho sé – va respondre la Júlia – Jo tan sols els presto els llibres.
– Ja, i això és el que no entenem, que només hagi passat això amb els llibres de la biblioteca. Mira, t’ensenyo el que van fer el grup del Mecanoscrit del segon origen. Llegeix.
La Júlia va començar la lectura en veu alta tot pensant en el Miquel.
– Aquest llibre explica la història de dos adolescents que s’enfronten a una gran catàstrofe de la qual poden sortir amb èxit gràcies a en Mickey Mouse i en Peter Pan… – la Júlia es va aturar i va tornar enrere – Mickey Mouse i Peter Pan?
– Doncs si segueixes llegint, trobaràs en Patufet, la Ventafocs, en Jeronimo Stilton…
La cara de la Júlia era tot un poema.
– Vols dir que aquesta colla s’ha llegit el llibre? No s’hauran volgut fer els simpàtics?
– Ja, però es que passa el mateix amb els grups que han llegit Ullal Blanc, La meva família i altres animals i també Marina. A tots els treballs apareixen personatges que res tenen a veure amb els llibres. Te’ls han retornat ja?
– Crec que sí, espera que ho miro. Sí , tots quatre ja han estat retornats. Els aniré a buscar.
Van triar unes pàgines a l’atzar però no van veure res d’estrany. Tots quatre eren tal com se suposava que havien de ser: un llibre d’en Pedrolo sense Mickey Mouse, un llibre de Jack London sense la Ventafocs, un altre de’n Durrell sense en Patufet i un de Ruiz Zafon sense l’Stilton.
– No sé què dir-te, ja veus que els llibres de la biblioteca estan bé. Té pinta de ser una broma.
– No ho crec, Júlia. El treball puntuava molt a la nota del trimestre. Entendria que un grup s’hagués volgut fer l’original, però quatre? No sé. En fi, ja veurem què fem. Adéu i gràcies.
