Essent a Roses, sota l’ample cel de l’Empordà on tot detall del paisatge és punt de fuga i de retorn, és fàcil deixar-se endur i posar-li marc a l’escena mítica, i suposar que fos aquí on l’Aurora va enamorar-se de Títonos, i que a l’empara de l’ampla abraçada que el golf dona al mar que trobés l’ara ideal per a suplicar a Zeus la immortalitat del seu estimat. I obtenir-la.
Final d’estiu; potser la crisi, que si que es nota (si parléssim de futbol diríem que mitja entrada baixa a la grada sorrenca del tros de platja –en empordanès de l’original dieu-ne plaja i quedareu com a senyors), potser la forçosa quietud per prescripció facultativa, vull dir que no em feu cas del tot. Cap de setmana amb menys gent, menys moviment, això si. Lamentable, no caldria ni dir-ho, pels que passen l’any del que han fet a l’agost, aquesta mena de nova pagesia quin cultiu és el turisme. L’aire de tot plegat, però, a la Roses que de fa una dotzena d’anys aquest mateix temps de l’any em transmet el seu pols, l’aire no és d’absoluta defecció, no és de tristesa abatuda. Els que se saben l’ofici i se l’estimen somriuen amb mig somriure i segueixen empenyent.
Els que se saben l’ofici: Hotel Terrassa, depuis 1935 (1935! Qui el fum!). Totquant alumini i fusta de teca, actualíssim, Spa a tot drap… però conservem intactes, en perfecta formació les velles calaixeres de quan vam ser l’únic gran hotel de la badia. La sra. Mercè, incombustible, presència constant i alhora discretíssima, vista d’àliga per sobre de cadascun dels detalls, saber que són els detalls els que fan tornar els clients. I les gambes! Les gambes del Terrassa, si voleu us diré dos o tres lloc més a Roses, però no cal apartar-se ni uns metres de la piscineta per a comprovar que en Norat honora el producte al punt d’immortalitzar-lo.
Saber-se l’ofici, com les barques escurant, diries que llaurant l’entrada de la badia, aprendre de la fràgil tossuda constància de l’ofici dels xiprers pentinant la tramuntana, aquests dies particularment amable, saber-se l’ofici i acabar-lo estimant i acabar-se amarant de les aurores d’aquest paisatge per a que, clements i qui sap si un xic enamorades de tant d’esforç, implorin per nosaltres al déu un xic més d’immanència, la caritat d’unes aurores més d’immortalitat. El perfum ideal per acomboiar amablement les aurores solitàries d’una convalescència.