Visito sovint familiars de més edat i he començat a experimentar alguna mena de síndrome o debilitat en torn a meravellar-me del que observo, el que intueixo, el que vaig trobant pel camí.
Anant descobrint tresors amagats, velles fotografies, antigues robes que ningú ja vestirà, olors i sabors del passat que ens conviden a silenciar el present per alçar la veu del pretèrit que vam viure.
Els nostres dies es van acostant a moltes pel·lícules que ens han emocionat, hem filosofat i ens han inquietat per la seva propera realitat amb distòpies inversemblants.
El futur és salvatge, veloç i ens arrebata tot atisbe de sospita cinematogràfica, la realitat sucumbeix a la ficció i tot plegat és vertiginós en el temps esvaint el que va ser, el que per algú va tenir sentit en el passat.
Els sentiments afloren quan contemplem aquest antany oblidat i feridor, inundat d’un altre món que va ser, que va ser important, resplendent i viu.
En aquest món frenètic cada instant es transforma per viure distòpies insòlites quan ens parlen de nano-robots o intel·ligència artificial, drons que controlen els nostres moviments i viatges a l’espai per complir somnis impossibles.
Tota ombra de passat sembla dissipar-se davant la realitat tangible i ferotge. Immersar-nos en els relats del passat ens pot ajudar a descobrir que la vida no era tan diferent de com la imaginàvem, que els amors i les tristors es consolen amb les mateixes llàgrimes, que les esperances i les rialles de la canalla són el més semblant a la felicitat.
Comprendre la condició de l’ésser humà ens permet construir, avançar, canviar.
Vivim a l’aquí i l’ara però les històries del passat ens recolzen a entendre el món en què vivim.
Quant val un record? De què serveix recordar? En realitat tots som infinitesimals esbossos de vides anteriors que transmetem de generació en generació per perpetuar a qui més hem estimat evocant els seus anhels, passions, temors, enamoraments i lluites.
Tots els éssers humans som històries vives, cos i ànima envoltades de records; viatjar a través de la mirada, de la imaginació i la humanitat vers els que ja no són amb nosaltres ens fa vulnerables i humils, petits i grans alhora amb tantes similituds que podríem somriure eternament.
Un sol record és infinit, es perd en l’abisme i pot acompanyar vora el foc, es transforma de colors, de grisors, de viatges i carícies que ens van reconfortar, el record és poderós i tendre, som nosaltres, vam ser, és la pròpia vida que no s’atura.
