Des de les antípodes ideològiques vaig veure com els joves d’Arran assaltaven la seu del Partit Popular a Catalunya, durant una estona l’edifici del partit colonial s’omplí d’adhesius, pancartes, urnes, crits, megàfons i les indispensables samarretes reglamentàries. Aquell dia tocaven les de color lila. A més a més, predominaven els pantalons texans, no s’hi veia ni una sola faldilla i gairebé tothom portava sabates esportives, malgrat que una noia lluïa uns botins de color beix, destacant per sobre els seus companys.
Al cap de ben poca estona els militants populars sortiren a plorar davant les càmeres, sortiren a demostrar que el victimisme no només és cosa de catalanistes. Fou aleshores quan diversos dirigents de JxSí sortiren a eixugar els mocs al partit afectat, tot consolant-lo i mostrant-li el suport necessari per superar aquell angoixant tràngol. CSQP, PSC i JxSí, tots en bloc, tots fent costat a la formació que s’enorgulleix d’haver destruït el sistema sanitari català, tots fent costat al Partit Popular. Tot plegat és una gran fotografia de la situació nacional.
Per què el Catalanisme s’ha amoïnat tant per l’acció dels joves d’Arran? Doncs perquè el Catalanisme no vol guanyar la secessió, només busca plorar i fer-se la víctima, gaudir de la superioritat moral que atorga la derrota i poder assenyalar al victoriós Estat espanyol tot dient: “Jo sóc bo, tu no. Jo sóc demòcrata, tu no. Jo sóc tolerant i vull acollir, tu no m’ho permets. Jo sóc modern, cosmopolita, europeista, progressista i pacifista però tu m’impedeixes esdevenir el que vull ser”. El catalanisme vol anar pel món buscant quatre copets a l’esquena mentre diu: “mireu, jo només vull votar, jo sóc el més pacifista dels pacifistes i l’Estat espanyol no em deixa ser lliure”. Per això, a dia d’avui, el Procés ja ha aconseguit satisfer amb escreix els desitjos de molts catalanistes. Ja han pogut plorar tot el que volien i demostrar que Espanya no ens permet caminar sols. És per tot això que l’acte d’Arran presenta un greu problema: Posa en perill esdevenir la víctima immaculada. Fa trontollar la derrota perfecta. El Catalanisme no perdonarà que Arran posi en risc el relat construït, no perdonarà posar en entredit la derrota que ha d’alimentar, entre somriures i cartolines, el foc ploraner d’un poble gustosament dominat.
Mireu, Arran pot tenir molts defectes, potser són uns grenyuts, potser vesteixen cada dia amb ridícules samarretes, potser no beuen res millor que la xibeca, potser haurien d’haver anat a la seu dels populars sense reclamar un referèndum, car demostren tenir un marc mental autonomista, reconeixent al PP l’autoritat sobre l’avenir de Catalunya. Potser Arran té molts defectes, però amb aquest episodi Arran ha posat de manifest les misèries d’un Catalanisme que busca desesperadament esdevenir la víctima perfecta, que només critica els suposats excessos quan provenen de Catalunya. S’han posat de manifest les misèries d’un Catalanisme que ara s’esgarrifa però que callava quan es torturava a militants independentistes. Arran ha situat el Catalanisme davant el mirall i el que hem vist ens hauria de preocupar molt. Tenim molta feina per fer.
