[Cranford – Elizabeth Gaskell. Editorial Adesiara. Traducció de Victòria Alsina.]
Qualsevol que intenti defensar avui la sacrificada vida rural anglesa que es descriu a ‘Cranford’ serà immediatament titllat de retrògrada tarat. ¡Comparar les ridícules repressions decimonòniques amb la nostra llibertat! Als nostres moderns dies, i diria que ja fa uns anys d’aquest costum, ens hem vist empesos a conviure amb la tramposa moralina del ‘tot és possible’, antagònica a la moral que es descriu a Cranford. Als eterns joves se’ls inculca la idea que si s’ho proposen poden aconseguir tot el que vulguin. No hi ha límits, ben al contrari que a Cranford, on tenies un marge ben estret per intentar dur una vida feliç. En canvi avui la bogeria arriba fins a tal punt que, a menys que un dia ens llevem amb el desig irrefrenable d’esdevenir president dels Estats Units, sembla que qualsevol somni es pot fer realitat. I amb això de l’Obama encara hi hauria algun il·luminat que dubtaria. Però sota aquesta doctrina que implica creure’ns capaços de tot, sempre acostuma a arribar un moment tràgic, que té lloc quan els hereus del ‘tot és possible’ se n’adonen que els seus somnis i la realitat han d’arribar a una mena d’acord. La distància entre uns i l’altra és tan gran que no pot produir altra cosa que frustració.
Doncs bé, això a Cranford no passava. Cranford és una novel·la que deu el seu nom a un poblet rural de l’Anglaterra de principis del XIX, allunyat del soroll i la velocitat d’unes fàbriques que ja comencen a créixer a un ritme vertiginós. La peculiaritat de Cranford resulta ser que tots els habitants del poble són dones; unes senyores convençudes que per mantenir els seus ideals d’ordre i elegància han de tenir els homes ben lluny de casa. La gestió dels estalvis, els vestits, els àpats, els entreteniments i les visites a les veïnes ocupen els dies de les entranyables mestresses de Cranford. L’autora d’aquesta novel·la, Elizabeth Gaskell, és una mena de Jane Austen però sense el sucre, i amb la ironia que caracteritza la distingida anglesa ens explica la vida d’un grup de dones que viuen aïllades però felices al seu poble i que per no perdre les bones maneres de l’educació a l’antiga fins i tot freguen el ridícul. Malgrat els moments d’hilaritat que provoquen les seves manies, la ironia de Gaskell no és maliciosa, és més aviat un somriure nostàlgic davant un món que desapareixia però que per als seus lectors era prou proper per ser enyorat.
A Cranford, doncs, la nostrada frustració no existeix perquè la resignació és la norma. Aquest grup d’estoiques que descriu Gaskell ha decidit acceptar les seves limitacions i enfrontar-se amb alegria i dignitat a una vida que saben que mai no serà perfecta. A Cranford hi ha un ventall d’exemples per ensenyar-nos que la renúncia no és forçosament un element negatiu. Les dones que no són tan riques com voldrien van a peu no perquè no es puguin permetre una carrossa sinó perquè ‘el silenci i la fresca de la nit són deliciosos’ (i així fins l’infinit) o l’adorable senyoreta Matty s’ha quedat soltera perquè ha entès que cuidar la seva família era més important que tenir un home a casa. Els problemes de les dames de Cranford sovint s’acabarien la valentia d’acceptar canviar unes normes massa rígides; però la renúncia i l’acceptació les fan viure en harmonia amb les circumstàncies, i es fan estimar perquè estan convençudes que el microcosmos que han creat al poble les uneix més que cap progrés i les fa fortes davant les adversitats i els moments de tristesa.
No vull donar a entendre, amb aquesta defensa de Cranford i les benaurades novel·les costumistes, que estic a punt d’anar a viure al camp o escrivint una carta a la Palin perquè fundi un nou partit. No crec que sigui millor viure resignat que fer el que et dóna la gana, que certament té molts avantatges. Però cal reconèixer que la dosi d’idealisme entre viure a Crandford i creure que som capaços de tot és força similar. Sempre hi ha un riure condescendent al recordar els costums decimonònics, però les nostres il·lusions no ens fan ser menys innocents que les senyores de Cranford. De fet, sempre és més pràctic (i menys dolorós) aprendre a ser feliç sabent qui ets i on vius que aixecar-te de la patacada que suposa descobrir que, malgrat que t’ho havien promès, no et menjaràs el món.
