Mentres esperem que els nostres polítics es posin d’acord d’una reconsagrada vegada, els opinadors no tenim més remei que fixar-nos en altres temes, que no en falten pas. I per no ser menys que tants altres opinadors de molt més prestigi que jo, també em poso a parlar de si “Podem” o no “Podem”.
Al teatre de titelles alemany la figura més popular és el “Kasper” que sempre lluita contra un parell de figures “dolentes” i que, naturalment, sempre guanya. Cada vegada, quan comença l’espectacle, el Kasper diu a les criatures del públic: “Nens! Ja sou aquí?” i la canalla crida “Síiíí!”. Ara a Espanya ens ha sortit un Kasper “progre”, un noi amb cueta i amb un nom de venerable tradició, un Kasper que també vol lluitar amb els dolents de “la casta”, al davant d’un públic que, amb una confiança bastant infantil, també aplaudeix les gràcies del nou Messies, i espera que el xicot sigui per Espanya com aquell producte de neteja amb l’eslògan: “limpia, fija y da esplendor”.
El Kasper espanyol ha deixat ben clar que per Catalunya la seva trepa només és “más de lo mismo”. No podia ser d’altra manera. Qualsevol veleïtat democràtica que posés en dubte “la sagrada unidad de la patria indivisible” els hi hauria tret qualsevol possibilitat d’entrar a les Cortes, i l’any que ve ja no en parlaria ningú. I com aquell rei de França que va dir que París bé valia una missa, el senyor Pablemos ha considerat que Madrid bé valia tallar les ales a qualsevol debilitat pro-catalana. Almenys ho ha deixat ben evident i qui no ho tingui clar és perquè no vol.
Però, ni que deixem Catalunya a part, tots els espanyols que creguin que “Podem” els hi treurà tots els maldecaps del damunt, haurien de fixar-se molt en el que passa a Itàlia on Matteo Renzi, també un jove que va prometre canviar Itàlia del revés com un mitjó, més enllà de la retòrica es troba amb la dura realitat del país, de les estructures fossilitzades dels interessos particulars (funcionariat, sindicats, etc.). A la hora de la veritat només li permeten fer reformetes mínimes i marginals i intentar presentar-les com si fossin passos de gegant cap a la Itàlia nova. Una retòrica brillant no és cap garantia de què un polític pugui imposar les seves idees, es digui Obama, Renzi o Iglesias. I com més il·lusions fan néixer més grans són les decepcions posteriors.
Aquí a Catalunya la il·lusió de què Podemos pugui restar forces a l’independentisme català es desinflarà a les primeres eleccions que tinguem, sobretot si aquestes tenen -en la forma que sigui- un aspecte plebiscitari ben clar. El camp unionista-federalista quedarà molt canviat, això sembla segur. Com ha dit Vicent Sanchís, els grans perdedors seran UPyD i Ciudadanos. Però si els sobiranistes deixen ben clar per quins motius es vol la independència, a Catalunya “Podem” no “podrà”.
Pel que fa a la Sra. Forcades (la integritat i l’altruísme de la qual no poso gens en dubte i em mereixen tots els respectes) en una entrevista recent publicada a Vilaweb, al meu parer, comet dos errors en els arguments amb els que defensa la seva posició i la del seu “Procés Constituent”. El primer és quan diu que “L’actual sistema crea pobresa” i que cal canviar-lo per un altre completament diferent. És molt senzill acusar un “sistema” sense definir-lo bé i objectivament. En la convivència humana no hi ha hagut ni hi haurà mai un sistema perfecte. Però el que millors resultats ha donat fins ara a aquells països que l’han aplicat més assenyadament que altres, ha estat l’economia social de mercat, com han fet Alemanya, els països escandinaus, Holanda o Suïssa, com exemples més coneguts. Allà on la corrupció, la miopia partidista o altres lacres semblants han desvirtuat i desnaturalitzat el “sistema” (a Espanya hi han contribuït tots els factors citats, i a Grècia, Itàlia i França no ha estat gaire diferent) els resultats són els que lamenta la Sra. Forcades. La solució, però, no radica en una sortida assemblearia que, agafada estrictament fa impossible la governabilitat d’un Estat (per allò de tants caps tants barrets), i que sempre s’ha acabat en la imposició d’uns quants decidits i sense escrúpols sobre la resta que no es pot posar d’acord en com aconseguir els seus ideals utópics. El que ha de fer Catalunya no és pas perseguir un model que, per humà i altruista que sembli, no ha funcionat enlloc, sinó mirar d’acostar-se tant com pugui a un model danès, holandès o suís, adaptant-los a les nostres circumstàncies i, si podem, encara millorar-los.
L’altre error de la Srta. Forcades és quan condemna que el President Mas hagi parlat d’assumir una part dels deutes espanyols si hi hagués un acord sobre la independència. Diu que voler pagar diners als bancs espanyols que han fet fallida irresponsablement és igualment irresponsable. Si la Sra. Forcades hagués llegit atentament el que ja fa mesos i mesos que diuen els economistes catalans (i el President no ha volgut dir altra cosa) és que els catalans, si ens convingués ens faríem càrrec d’una part raonable dels deutes espanyols, però exclusivament dels de l’estat central, és a dir, cap cèntim ni dels de les altres comunitats autònomes ni dels fons de salvament bancari. Si es protesta cal saber de què es protesta.
I ara em poso a esperar que els nostres dirigents polítics tallin el nus gordià d’una vegada, que ens poguem posar tots altra vegada a la feina principal, i que poguem deixar totes les fantasmagories a la cuneta del camí.
