L’altre dia vaig assistir a la presentació del llibre Els noms de la memòria, el cost humà de la Guerra Civil a Cardedeu. Durant l’acte, vaig anar pensant que quan escrius l’autobiografia i, passat el temps, si continues activa, mai la dones per acabada. En el meu cas, la de La Mestra amb el somriure als llavis, dedicada a la mare i a la família de la filla de la mestra, hauria de tenir l’oportunitat d’anar-hi afegint pàgines. I és que el treball de Ricard Ginjaume Clusellas recull una fitxa biogràfica de les víctimes del conflicte i nosaltres ho som encara.
En noms dels morts
L’historiador honest raona
abans de fer el treball del cost humà
de la guerra civil al seu poble:
busca famílies que li aportin dades,
documents i, sobretot, bones imatges.
Aconsegueix una llista
feta a puny i lletra
del mestre d’escola,
historiador, cronista i meteoròleg:
l’intocable arxivador de la desgràcia.
Està feliç… aquesta aportació
aconseguirà la subvenció
dels estaments més
honorables del poble,
no s’hi podran negar:
se sabrà el dia, l’hora,
la temperatura, la humitat
de la lletra que amb sang entra,
si florien els ametllers o queien fulles.
Va apuntant noms i feina:
Fulano de tal fuster,
Mingano de qual matalasser…
Per descomptat, potser, li seria rellevant saber
què movia al qui marxava a la guerra
d’anar-se’n de casa…
Fugia de la dona?
Del tros que li feia ajupir l’esquena?
Tenia el coco menjat per la propaganda política?
Hi va anar, de ben segur, perquè creia en un país i un poble?
Va ser després de la guerra
que el mestre feia la llista dels morts
mentre apallissava les criatures de la classe?
De quin partit era el nom
del desgraciat maleït,
que va fer que el mestre
rebentés l’orella al meu germà petit?
Gràcies a Déu viu i amb testimonis
de tota una classe de nens cantant
el cara el sol davant la rojigualda.
Una colla de nens de classe pobra
que ara són homes vells i plens de por
que escolten i es confessen boca orella.
De quin partit eren el noms
dels desgraciats maleïts,
que van fer que el mestre
arraconés a cosses aquell nen
cada cop que tremolava i treia bava?
Gràcies a Déu un epilèptic mort amb testimonis
de tota una classe de nens cantant
el cara el sol davant la rojigualda.
Una colla de nens de classe pobra
que ara són homes vells i plens de por.
De quin partit era el nom
del desgraciat maleït,
que va fer que el mestre
segellés el cap amb la tapa del pupitre
d’un dels poetes del poble?
Gràcies a Déu viu i amb el senyal a la galta.
amb tota una classe de nens cantant
el cara el sol davant la rojigualda.
Una colla de nens de classe pobra.
De quin partit era el nom
del desgraciat maleït,
que va fer que el mestre
denunciés l’altre poeta
per plagi i mal ús
i perdés la feina?
Gràcies a Déu viu i amb testimonis
de tota una classe de nens cantant
el cara el sol davant la rojigualda.
De quin partit era el nom
del desgraciat maleït,
que va fer que el mestre
denunciés la meva mare
que ensenyava a cantar
i a recitar poemes en català?
Gràcies a Déu amb moltes alumnes vives
cantant Moreneta en sou és que el sol us toca.
L’historiador presenta el llibre
publicat amb l’esforç i la sang
i sap contestar a l’entrevistadora
quan li fa la pregunta:
Creu que tot just és un començar
la seva feina i que d’altres seguiran
la col·lecció de recerca local al nostre poble?
Gràcies a Déu hi ha moltes ànimes vives per enterrar encara.
Confessaran que no es pot ser objectiu
a l’hora de parlar del que no se sap encara.
No pas ni una mica de mentir per omissió
d’aquell que sí se sap que té una placa de carrer
i que va fer tants cors a miques i tantes llistes i denúncies
pagat pels que eren íntims amics d’Alfonso X el Sabio.
L’alcalde finarà el discurs
desitjant un poble
on hi regni la pau…
I tots aplaudiran
i s’acabarà l’obra de teatre.
Perquè el que sí és veritat
és que el bon historiador,
l’alcalde, els del museu…
tots els entrevistats i el públic
desitgem que quan marxem,
deixem un món millor
del que ens vam trobar
quan anàvem a l’escola.
