(Traducció de l’article en alemany penjat al meu bloc el 15.09.24 i passat a eurodiputats i prempsa de l’area alemanya. L’enllaç amb l’original és:
https://peregraurovira.wordpress.com/2024/09/15/und-es-bewegt-sich-doch/ )
El passat 02.09 al meu article “Temps de tempesta“ parlava de la situació en el conflicte Catalunya-Espanya i de les previstes manifestacions l’Onze de Setembre, Diada Nacional de Catalunya. Ningú ha esperat que s’arribés a les dimensions de fa anys, en què van sortir al carrer més d’un milió de manifestants. Les circumstàncies han canviat massa. Però s’ha demostrat altra vegada: malgrat tot, el poble català es mou!
La guerra de xifres acostumada ha tornat a encendre’s. La guàrdia urbana ha parlat d’un total d’uns 70.000 manifestants. Tristes experiències passades deixen suposar que en realitat van ser el doble o més els que van sortir al carrer. Les fotos aèries de les manifestacions fan dubtar molt d’aquestes estimacions de la policia. Aquesta segueix senzillament les instruccions del seus caps, majoritàriament contraris a la independéncia de Catalunya.
La premsa espanyola ha parlat de seguida del final de l’independentisme, i que Catalunya a poc a poc torna a ser “normal”. Aquí el desig és el pare dels pensaments. La “normalitat” de Catalunya és la permanent repressió i intromissió, per part dels manaires espanyols, siguin aquests de dretes o d’esquerres. Entre altres efectes aquesta repressió ha tingut tristos efectes en un camp concret: en el capteniment de molts polítics catalans. Els catalans s’indignen de la falta de coratge de molts polítics per plantar cara a aquesta repressió (i espoli). D’altra banda, però, és comprensible i humà, que l’espasa de Damocles que penja sobre el seu cap, tingui efectes: empresonament (amb motiu o sense, si cal s’inventen un) i multes astronòmiques que poden significar la ruïna personal.
Aquesta intimidació, al seu torn, ha produït una decepció en l’electorat i una gran abstenció a les darreres eleccions, que en darrer terme ha fet possible un nou govern autonòmic fomat per ultranacionalistes espanyols.
Aquestes circumstàncies, però, no han aconseguit que el que jo anomeno el “nucli dur” de l’independentisme s’aclofi. Com he dit, més de 100.000 catalans de totes les ideologies, de totes les edats, de tots els estaments socials, han sortit al carrer. I ho tornaran a fer sempre que calgui demostrar que Catalunya no viu temps “normals” sinó temps de tempesta. Temps normals només poden venir si la població catalana pot exercir el seu dret fonamental d’autodeterminació. Qualsevol altra cosa serà ineficaç i només farà la tempesta més forta.
