El gran jurista Hans Kelsen va escriure que cal saber diferenciar l’Estat d’una banda de lladres, i que la resposta és el respecte a les regles de dret. En el cas espanyol, sotmès a un col·lapse institucional sense precedents – per alguns, un fenomen que es repeteix periòdicament al llarg de la seva història- i a una crisi de legitimitat del sistema polític de gran brutalitat, l’Estat ha de respondre a aquest dilema. Els ciutadans observem atònits els innombrables casos de corrupció, el desprestigi de la política atesa la seva inutilitat per a resoldre els problemes de la vida, i suportem un personal que s’apropia d’institucions i que, per tant, com passa en el cas del Tribunal Constitucional, sembla que és designat per a garantir els interessos sectaris dels grans partits, més que no pas els interessos generals.
Com passa també amb el debat sobre la consulta sobiranista prevista per al 9 de novembre, impedir-ho no és la única solució possible, i per tant dins la interpretació de la Constitució com a marc per a la convivència democràtica és exigible més deferència als òrgans que canalitzen la vida política, ja sigui el Parlament, el President o el Govern de la Generalitat, o la mateixa ciutadania de Catalunya. Però no. En els afers que comentem enlloc de trobar solucions als problemes polítics expressats des de Catalunya, els òrgans estatals implicats no fan altra cosa que “marcar paquet”. Dit d’una manera diferent: ara que a Catalunya es vol exercir el “dret a decidir” i portar a terme una consulta sobre el seu reconeixement com a subjecte polític sobirà, cal recordar que el respecte a les institucions pròpies de l’Estat de Dret com és ara la Constitució no vol dir recórrer a una mena de catecisme per a impedir-la, sinó exhaurir les vies interpretatives per a possibilitar-la. La Constitució no és un reglament inquisitorial, ans al contrari, s’ha de llegir dins les estructures d’una concepció democràtica de la vida i de la interpretació del dret. No es pot condemnar a la inconstitucionalitat gratuïta i eterna a una part del poble de l’Estat espanyol, que és el de Catalunya, que mai gaudirà de la majoría suficient dins el conjunt de l’Estat per a propiciar una reforma constitucional per si mateix.
La darrera versió de la inquisició estatal és pretendre impedir el procés participatiu del nou 9-N. Però això és impossible. Bàsicament perquè no hi ha un objecte jurídic impugnable. Aleshores, si no es deixés participar el Govern de l’Estat estaria impedint l’exercici dels drets fonamentals de consciència i d’expressió, i la seva actuació seria d’una flagrant inconstitucionalitat. No és tan sols un error gravísim que trencaria- això si- la convivència a Catalunya, sinó un atemptat en tota regla als mateixos drets fonamentals garantits per la Constitució. Si us plau, no ens omplim la boca de la paraula Constitució i fem possible allò que el propi Tribunal Constitucional ha definit com a paper dels poders públics: vincular-se a la norma suprema no tan sols per a no vulnernar-la sinó també per a promocionar-la. Tot menys vulnerar els drets fonamentals descrits a la Constitució, a la Carta europea de drets fonamentals recollida dins el Tractat de Lisboa i a la mateixa Declaració Universal dels Drets Humans.
