Malgrat el dramatisme dels dies que estem vivint i que s’està materialitzant en una general desobediència dels catalans envers Madrid, permeteu-me que no alteri el meu guió i completi avui les meves reflexions sobre les properes eleccions. A partir de l’altra setmana ja parlaré del “final de la por”.
Com indicava a l’article anterior, una llista sobiranista única -que sembla que molts catalans desitjarien- té, teòricament, l’avantatge d’una gran claredat dels seus resultats de cara al món. Però a la pràctica pot tenir més d’un desavantatge. Per aixó cal mirar-se amb lupa si les bondats d’una llista única són tan indiscutibles com molts afirmen.
Al meu modestíssim parer és secundari si els sobiranistes es presenten en una, dues o tres llistes. Allò que és imprescindible és que aquestes llistes no deixin ni el més mínim dubte de la voluntat dels seus integrants a tirar endavant i de pressa el procés cap a la independència. Si la suma dels diputats elegits a través de dues o tres llistes conforma al nou Parlament una majoria prou amplia per procedir inmediatament a la declaració d’independència, la diferéncia amb la llista única, de cara a l’estranger, la crec mínima o nul·la.
Els lectors que m’han fet l’honor de llegir els meus articles en els darrers dos anys saben bé que molt sovint defenso el President Mas sense reserves. Ara, però, i com a simple ciutadà que no pot estar al corrent del que passa entre bastidors, vull expressar el meu temor que si el President condicionés les noves eleccions a l’acord sobre una llista unitària podria cometre un error greu i limitaria innecessàriament el seu marge de maniobra. Mirem-nos-ho.
Si insistís a no convocar eleccions si no s’arriba a un acord sobre una llista unitària, ja es pot imaginar tots els retrets que li caurien al damunt per totes bandes, acusant-lo de no voler llistes separades per por de quedar en segon o tercer lloc i haver de deixar pas a un altre President de la Generalitat. Jo diria que si no convoca eleccions en el termini màxim de tres o quatre mesos després del 9N, llavors si que es provocaria una catàstrofe electoral per CDC. Tal com està d’encès el clima emocional del poble, ningú no ho entendria i els electors de CDC desertarien en massa.
Cal, doncs, que sigui com sigui -amb una o més llistes- convoqui les eleccions ràpidament?Jo crec que pot fer-ho i que pot aconseguir que CDC aconsegueixi altra vegada de quedar en primer lloc pels escons aconseguits. Compte, però! Ja veieu que parlo de CDC, no pas de CiU. La UDC de Duran Lleida, que ja no s’assembla de res a la de Carrasco i Formigura o a la de Coll i Alentorn, és una roda de molí que el President porta penjada al coll i que va ser el motiu principal de la davallada de vots per CiU a les darreres eleccions al Parlament i a les europees. Si es presenta en solitari al davant de CiU pot passar que fins i tot quedi en tercer lloc, si hi arriba amb sort. I ara permeteu-me un incís, exposant el que jo diria a Artur Mas si tingués ocasió de parlar amb ell en una conversa tranquil·la.
“Respectat i admirat President (li diria): de cara a les properes eleccions, vinguin quan vinguin, només hi ha dues alternatives: o bé UDC acaba pronunciant-se sense embuts ni vacil·lacions per la independència (res d’allò de deixar llibertat de vot, que són excuses de mal pagador, perquè ningú, en una democràcia té cap dret de coartar o d’autoritzar la llibertat de vot de ningú), o CDC se’n separa i surt a la palestra amb un programa independentista clar i que ningú no pugui posar en quarantena. Llavors, i sempre segons el meu parer que se’m pot discutir tant com es vulgui, crec que l’electorat ho honorarà fent possible la vostra continuació com a President de la Generalitat. En una conversa que -ja fa gairebé seixanta anys- vaig tenir ocasió de tenir amb Jaume Vicens Vives, ell em va dir -i ho he recordat sempre-: “Val la pena de treballar per Catalunya, perquè els catalans són un poble agraït”. I si els catalans, que reconeixen la vostra bona tasca, poden tenir la seguretat de poder votar-vos, sense haber de votar al mateix temps ni en Duran ni els altres somniatruites de l’actual direcció d’UDC, crec que ho faran massivament. No dic pas que CDC arribi a la majoria absoluta. Aquests temps no són els dels principis del pujolisme. Però sí que, com he dit abans, us posi en situació de seguir al vostre lloc de President. Que en darrer terme em puc equivocar? És clar que sí, encara que no ho crec. Llavors, però, abans de les eleccions, cap dels vostres detractors podria acusar-vos d’ambigüitat, ni de voler-vos enganxar al poder com sigui (cosa que molts diuen perquè tenen cua de palla i és el que ells farien). Per què no hauria d’honorar el poble aquesta actitud valenta?”
Tornant ara al fil de l’article: quins avantatges tindria que CDC, ERC i CUP es presentessin amb dues o tres llistes diferents, d’una posició independentista clara i diáfana? N’esmentaré un parell dels que jo veig.
1. Desapareixen les desagradables picabaralles pels llocs de llista. En aquesta, fins i tot, hi hauria més espai per a intercalar-hi gent independent. Amb una salvetat: d’aquesta n’hi haurà (més aviat poca suposo) que estarà disposada a ocupar l’escó que pogués guanyar, abandonant la seva activitat professional per un període incert de temps. Als que hi estiguin disposats se’ls hi pot oferir un lloc de llista amb possibilitats de ser elegits. Els que només vulguin donar el seu nom per tal de què consti el seu suport per un partit determinat, però sense intenció de ser elegits, se’ls pot posar a la cua de la llista sense que ningú s’hagi de molestar o creure’s menystingut.
2. Donaria més llibertat a cada partit per entrar o no al govern. Però com deia a l’article anterior, tots els partits sobiranistes haurien de signar (fossin al govern o a l’oposició) un acord ferm de col·laborar estretament en tot allò que faci referència al procés de la independència; per la gestió del dia a dia de la vida del país, qui volgués quedar-se a l’oposició estaria lògicament en plena llibertat de dissentir dels altres. Amb una excepció indispensable: l’acord esmentat hauria d’incloure el compromís ferm de formar un govern sòlid amb majoria parlamentária, aparcant les diferéncies ideològiques fins després de la proclamació de la independéncia.
Hi ha qui diu que unes eleccions sense llista unitària no serien plebiscitàries sinó simplement autonòmiques, encara que hi hagués el punt nacional clar i comú. Jo no ho crec així. Només puc dir que de sol·lucions perfectes no n’hi ha cap. Totes tenen una cara i una creu i aviat se n’haurà d’escollir una. Esperem, per bé de tots, que els partits sobiranistes no s’encallin i que, en la cursa, no es quedin molt enrera del poble. Ningú els ho perdonaria.
Fa pocs dies, abans de tancar definitivament aquest article, sembla que va quedar clar que la llista unitària no es realitzarà. Oriol Junqueras ho ha refusat ben clarament i ha parlat de llistes diferents amb punts programàtics comuns. Al meu parer, lluny d’ideals teòrics, aquesta será la versió més pragmàtica i la que s’adoptarà ben aviat
Amables lectors, què n’opineu de tot plegat? Us decepcionarien les llistes separades? Ho trobaríeu correcte sempre que estigués ben clar què defensa cadascú? Agrairia molt rebre el vostre parer.
