Els resultats són els que són. Des del punt de vista parlamentari, n’hi ha uns que guanyen, uns que perden i uns que s’estavellen. Junts pel Sí ha guanyat, la resta, a una abismal distància, han perdut. I amb ells les idees que defensen. Situem en la justa mesura de les seves potencials expectatives a cadascú. Que no ens distreguin, ni el soroll d’estudiades ballaruques ni les arrogants apostes populistes. Des del punt de vista dels vots, el suport a l’independentisme no ha parat de créixer i, lluny de desinflar-se, el desig d’una Catalunya independent respon a un pòsit cada vegada més sòlid, arrelat, obstinat i reafirmat. Si comptem els vots del sí, superen els del no. Tant uns com altres responen a posicions prou clares, de les que difícilment es pot esperar un trasvassament de vots cap a l’altra banda. No hem d’esperar canvis reals en un estat amb un govern diferent. I, si hi ha propostes, serà un error creure’ns-les. La desconnexió amb Espanya d’una gran part dels catalans és estructural i definitiva, com és estructural la visió espanyola d’una Catalunya sotmesa i dependent.
Per tant, una anàlisi serena i honesta del resultat i, alhora, una estratègia de futur passa per dos factors que esdevenen clau. Un és el vot que ha anat a parar a partits, parlamentaris o extraparlamentaris, que no volen ser comptats ni per uns ni pels altres. I que no haurien d’oblidar que per si sols no compten res. I l’altra és la necessitat de generar prou confiança en el procés i acabar d’esvaïr els dubtes i pors que interessadament s’ha sembrat al voltant d’una hipotètica Catalunya empobrida fora del sistema solar. Els dos factors han perjudicat el resultat del sí i caldrà superar la seva influència.
Assolir la república catalana és un camí complex. Els catalans el fem molt complicat. Sembla que ens agradi avançar en la corda fluixa, apuntant el tret al propi peu però sense finalment disparar. Sortosament, i quasi al límit, cada vegada ens n’hem sortit, desafiant les expectatives de naufragi dels partits espanyols. Felicitem-nos, doncs, dels resultats electorals. I demostrem, ara més que mai, que la nostra esperança, la nostra il·lusió, els nostres anhels, són més forts que els entrebancs que ens podem trobar: la campanya de la por i la nostra pròpia divisió.
Per aquest motiu, ara, amb una majoria parlamentària clarament independentista, fem els últims passos que ens han de dur a la independència. Superem debats nominals, evitem lluites partidistes escoltem el que ha volgut, no una assemblea de partit, sinó gran part d’un poble, apostem per implementar el full de ruta avalat a les urnes, fem un govern fort. Demostrem, des de les institucions polítiques i civils, que els catalans que han dubtat no han de tenir por de res, que tindran un país millor, més pròsper i més just. I, si us plau, sotmetem a referèndum una proposta de constitució de la República Catalana que ens uneixi i esdevingui el plebiscit definitiu.
Visca Catalunya lliure!
