Temps de revoltes, de protestes, d’acords polítics i ideològics, temps també de tensions socials que s’escampen per tot el país amb un augment del to violent i provocador.
Vivim dies d’incertesa i amb la mirada posada en un futur més apaivagat i conciliador, d’aspiracions polítiques que no són escoltades ni reflexionades, sinó més aviat tot el contrari…la negació sistemàtica de no voler entendre la diferència, el sentiment, les arrels d’una cultura, d’una llengua, d’un poble.
L’odi més profund aflora per carrers i plaçes, l’animadversió ens invaeix de manera subtil, irrespetuosa, agosarada, insultant.
La resistència d’un poble es medeix en la provocació i d’alguna manera ja som gairebé experts en demostrar-ho amb anys de manifestacions, de peticions polítiques i una identitat històrica única com pocs païssos reconeguts al món. Aquesta història ens agermana, ens defineix.
Poble, art, llengua, tradicions i cultura ens llegitimen des de l’època medieval amb una autoritat en drets i privilegis reconeguts nacional i internacionalment, un Estatut d’Autonomia i lleis democràtiques com les que recull el Dret Internacional que recolzen el més elemental dels drets, la lliure convicció i defensa de la pròpia identitat.
La dreta i extrema dreta surten al carrer amb càrregues i violència extrema que dificulten qualsevol indici de negociació i entesa social , el reconeixement d’un altre realitat aliena a la pròpia i constituent.
Estem experimentant un ressorgiment de l’extrema dreta a Europa? Dretes autoritàries i populistes que es nodreixen de la por del discurs , d’una realitat nacionalista que demana camins legals en ser reconeguda.
Les polítiques conservadores i d’extrema dreta advoquen per la supressió total del dret nacionalista i independentista i qualsevol acord o preacord jeràrquic o diplomàtic per un hipotètic acord o llei. Pel contrari ens trobem amb proclames fascistes i preconstitucionals, remolins de joves i adults una fúria desfermada i en contra del govern actual, consignes totalitàries perilloses que entorpeixen la democràcia i convivència més elemental.
La retòrica de la por, la immigració, la supressió d’altres llengües a l’Estat Espanyol, l’abolició de polítiques feministes, verdes, igualitàries i tolerants, la defensa de l’empresa privada i sectors empresarials en detriment de la classe treballadora i mitjana.
Entendre aquest món inexplicable sovint és complex i decebedor, la lluita pels drets fonamentals és encara avui dia una paradoxa per esbrinar, amb una cruïlla històrica sense precedents i la voluntat d’una supervivència com identitat pròpia i demogràfica, així com una pau social i econòmica que molts sectors de la societat es neguen a acceptar.
No oblidem la nostra identitat teixida amb el pas del temps i de la història, reafirmant-nos en la lluita pacífica de moltes generacions passades que van lluitar entre una dictadura i governs de la transició per una plurinacionalitat real i alhora autònoma.
