Premeditadament deixo el comentari de eleccions de diumenge passat per una altra ocasió, després que s’hagi esbargit tota la bromera escumosa de les opinions de primera hora.
Avui prefereixo seguir parlant del problema que representa actualment la CUP a Catalunya, i que és la llosa que porta a coll actualment l’independentisme, encara que el tema ens surti a tots ja per les orelles. En aquesta línia, permeteu-me, amics lectors, que citi un parell de passatges d’un vell article meu (“Catalunya a la carta? El dia després”, MD, 26.06.2013) Deia allà (i perdoneu la llargària de la citació): “És l’hora dels idealistes de tota mena que voldrien apropar-se tant com es pugui a la seva visió utòpica d’un món perfecte… Això va fins a les idees rupturistes de la CUP o del duo Forcades-Oliveres que del sistema político-econòmic actual no voldrien deixar-ne ni les engrunes i que ens deixarien aïllats en la part del món on vivim… Cal no deixar massa lliures les regnes de la nostra fantasia o dels nostres desigs i mirar de tocar molt de peus a terra… L’endemà de la independència no ens hem de trobar immersos en un impacient procés revolucionari, sinó en una reforma que no vagi més de pressa d’allò que el país pugui suportar sense danys… D’una independència catalana esperem-ne millores substancials pel pais. Moltes. Però no n’esperem miracles…”
Crec que tot plegat correspon molt bé a la realitat actual. Allò que no esperava llavors era que les dificultats provocades pels utopistes no vinguessin “el dia després” sinó “bastants dies abans”. I seria ingenu limitar aquestes dificultats al vet de la CUP a Artur Mas. Mirem-nos-ho.
Quan surti aquest article no és probable que ja estigui clar si s’ha trobat un desllorigador o si es va a noves eleccions pel març. Però tant en un cas com en l’altre no crec sobrer de tenir ben clar un punt que la controvèrsia “Mas sí, Mas no” pot deixar massa a l’ombra i del qual no vaig parlar fa un parell de setmanes a l’article “L’autisme de la CUP”.
Perquè la veritat és que el problema que tenim amb la CUP és més gros que el que té la CUP amb en Mas. Va molt més enllà. Com apuntava al meu article d’ara fa dos anys i escaig, ara la CUP (i també la CSQEP) veu el moment daurat de poder imposar al país les seves benintencionades utopies d’un món millor capgirant tot el sistema actual, sense tenir en compte que el nostre entorn no està format per Veneçueles, Cubes i Bolívies, sinó per un conjunt de països més o menys liberals, la població dels quals majoritàriament no vol saber res de transformacions revolucionàries, perquè fent balanç veu que aquest sistema actual ha estat un motor de progrés i de més benestar general del que hi ha a altres parts del món. Que no és perfecte no ho discuteix ningú i reformes per millorar en vol tothom, però sense enderrocar l’edifici que, més o menys bé, segueix funcionant.
Una Catalunya independent tal com la voldria la CUP, no la voldria cap dels nostres veïns europeus i no en podríem esperar cap ajuda, ni tan sols un primer reconeixement com a estat nou. I això seria fatal. Només cal veure quina és l’herència que ha deixat un dels ídols de l’esquerra radical europea, el veneçolà Hugo Chaves. Certament la baixa mundial dels preus del petroli ha disminuït les possibilitats econòmiques del país. Però els principals motius de la catàstrofe econòmica veneçolana han estat la política dels chavistes, la nacionalització massiva d’industries i de terrenys de cultiu, l’expulsió dels seus llocs de treball dels managers “capitalistes” i la seva substitució per gent inexperta addicta a Chaves (o ara a Maduro), cosa que ha portat una disminució dràstica de la producció. Fins i tot l’extracció de petroli, en comptes de doblar-se com volia Chaves, amb prou feines si arriba a la meitat de les antigues xifres “capitalistes”. La inflació ha arribat a un 200 % -segons les darreres estimacions- i hi ha una escassetat general d’articles de primera necessitat des de medecines fins a paper higiènic. És fàcil de comprendre que a cap país europeu li faria gràcia una “república bolivariana catalana” a les seves portes. I els plats trencats els pagaríem tots.
No voldria que se’m malentengués i que algú cregui que jo voldria fer desaparèixer la CUP de socarrel. Com a tot arreu, a Catalunya també tindrem una dreta i una esquerra radicals, que seran una minoria. La CUP, però, hauria d’aprendre la lliçó del partit alemany dels Verds. En els seus primers inicis era un partit purament ecològic de membres predominantment burgesos. Al cap de ben poc temps, però, s’hi van infiltrar una sèrie de grups de tendència comunista que van arraconar als dirigents anteriors i van afegir a l’ideari del partit molts dels elements que ara predica la CUP. Amb el temps es van formar dues ales dins del partit, els fonamentalistes i els realistes (“fundis” i “realos”) i van ser precisament els realistes els qui van aconseguir arribar a un compromís entre els somnis i la realitat i que el partit fos reconegut com a possible aliat en les coalicions que governessin a la República Federal o als estats que la composen.
Si els Verds no s’haguessin mogut del seu pedestal inicial, si els fonamentalistes haguessin dictat el curs del partit, ni els Verds haurien entrat a cap govern ni haurien pogut portar a la pràctica moltes de les seves aspiracions. El seu èxit no va venir de voler realitzar de cop i volta els seus objectius, sinó de treballar pacientment per aconseguir-los en el moment que ho fes factible. Aquesta és la lliçó que crec que haurien d’aprendre els nostre cupaires. Poden ser un llevat útil per al país. si no perden de vista que la gent és com és i que a Catalunya mai no aconseguiran de realitzar tots els seus somnis. I com els Verds alemanys, també poden contribuir a fer un país millor. No pas enderrocant edificis. sinó llimant arestes quan i on sigui possible. I han de saber establir prioritats. No com ara que volen fer canvis a munts sense que la Generalitat tingui els diners per fer-ho, i volent fer el segon i el tercer pas abans del primer, que és arribar a la independència. I en aquest camí ja ens han fet perdre un temps preciós.
Senyores i senyors de la CUP: tingueu present que en aquest país sou una clara minoria (i això es veurà encara més quan a les primeres eleccions que vinguin, mots dels qui us van votar i ara estan decebuts i fins i tot horroritzats, us neguin el seu vot). Una minoria també pot aconseguir molts dels seus objectius. Però per a fer-ho no pot posar en perill la governabilitat del país situant a la majoria entre l’espasa i la paret amb un “tot o res”. Per fer-ho (i no cal perdre cap ideal) cal mirar-se el món com és i no com voldríem que fos. D’això en català en diem tocar de peus a terra. I ara per ara és cosa que vosaltres no feu. Llàstima.
Amics lectors: malgrat tot, unes bones festes a tots i que el nou any ens permeti acostar-nos més al nostre somni d’un país nou, més lliure i més just.
