Ahir era una jornada d’aquelles: “on eres tu quan…?”; i tothom s’esplaia en els detalls, i somriu tancant els ulls amarat de memòria, selectiva de vegades, potser sí, però quan te sents part del somni, quin mal hi ha a aportar-ne un bocinet, sobretot si el fa més agradable? A qui subscriu no li caldrà, però, més que aixecar-ne aquesta simple acta.
Mossèn Ballarín, que amb el P. Puig ens acabaven de mostrar saviesa bonhomia i amor a la Doctrina, seia a cap de taula d’un menjadoret amb escó, el bastó a la ma i un Montecristo a l’altra, feia mitja rialla per a dissimular la tensió, i de tant en tant aconsellava l’àrbitre o algun contrari (“calla, que tens culpa!” serà a partir d’ara un dels meus crits de guerra: inapel·lable). És dels espectadors de mena patidors, com ara jo, i en sap un niu, no com jo. No passa res si en una estona no es diuen massa coses. I la colla reunida era prou alegre i agermanada com per a que ni escarafalls ni crits ni silencis no contorbessin ni estrafessin la sensació del que parafrassejant Billy Joel seria un autèntic “Barça state of mind”.
Els donàvem un bany passada la primera batzegada que no va durar més que els deu primers minuts, però què voleu, no som com aquests joves d’ara, a mi em va costar prop de trenta anys veure la primera Champions, i al Mossèn, més de seixanta. Jugàvem bé però la trena semblava que no volia acabar a ran de porta com sol fer, i un munt de bones jugades finien esllanguides contra els blancs espadats britànics, i sovint tot s’obligava amb un xut de massa lluny, pel que estem acostumats. I és cert que no féiem més que repetir la final de Roma, que els teníem presa la mida i el mig camp… i que el primer gol, Pedrito clavant-la per on Villa i fins i tot Messi l’havien errat, no feia més que revalidar-nos, i que l’empat amb el golàs de Rooney era tot just una escaramussa. Però es patia. Jugàvem ràpid, fins, filigraneros i tot, sabedors que aqeusta és la manera que no te la prenguin: que corri. Però es patia. Fins que el mossèn em pica el colze, la tenia Iniesta: “ara! Ja els tenim!”, i em fa l’ullet i torna a mirar la pantalla. El Pare Brown devia fer una cara així. Em tombo i quan me n’adono ja la té Messi, que ens fa la que ja sabem: encara a la velocitat d’una mala notícia el balcó de l’àrea acariciant-la enganxada al peu i amb l’esquerra la posa on Van der Sar l’estarà cercant durant la resta de la seva jubilació. Cert, ja els teníem. L’engranatge Messi – equip era perfecte i causa i efecte es confonien.
Certificar-ne el resultat amb el gol de Villa, que feia justícia al jugador i al marcador, i la immensa intel·ligència, personal i col·lectiva, de Puyol fent de capità de veritat, era tot el que calia per a arrodonir la nit. No calia ser allí: 28 de maig de 2011, segona final de Wembley. Jo era a Les Llosses, entre tocar el cel… i ser-hi. I tinc testimonis. Visca el Barça, Rut.
