Pocs dies després del 25N el país bull políticament. A l’ombra de la configuració d’un nou govern, diversos fronts polítics es perfilen com a decisius i transcendentals pel país i la pregunta que inevitablement apareix sobre la taula és: ens en sortirem?
El President Mas ha de formar govern entre una ERC que sembla que no vol formar part de l’executiu i una Unió que recupera el missatge antisobiranista i que ens recorda les <alternatives sensates> d’un PSC molt tocat electoral i post-electoralment. Quan un país aposta per la dispersió del poder –ideal republicà molt noble- ha de comptar amb un sistema polític i uns personatges polítics que siguin adequats a tal dispersió. Catalunya es veu mancada de totes dues coses i especialment de la segona. És per això que no em sorprèn la negativa d’ERC i el seu pobre argument: “la bondat de la imatge d’un President i d’un cap de l’oposició capaços d’arribar a grans consensos en temes clau per al país”. Fixem-nos en que si l’argument se centrés en la maduresa democràtica i talla política, a més del sentit del bé comú que realment constitueix la bondat d’aquesta imatge, i no en la dicotomia President-Cap de l’oposició, el més adequat seria constituir un govern de concentració nacional CIU-ERC. A Catalunya tanmateix, des de la universitat fins a les tertúlies televisives, sempre preval l’obsessiva distinció de carnet i de bàndols amb la qual hem dibuixat un país durant 30 anys. Quan hom posa atenció en el contingut de la política abans que en els subjectes, les coses milloren. De ser capaços de fer-ho, Catalunya tindria assegurat un camí molt més sòlid vers l’estat propi. Un camí caracteritzat per una altra imatge: en temps excepcionals, les dues grans forces del país anant juntes, compartint idees, fent sacrificis i cedint posicions partidistes per un ideal de bé comú compartit: treballar per un Estat Propi que ens permeti, a tots!, tenir més pes en les decisions relatives al model de país que volem. A Catalunya hi ha molt “art de l’Estat” i poca “política”, per emprar la distinció dels humanistes italians del segle XV.
Tot i així i que quedi clar, en cap cas la responsabilitat és tota d’ERC. Parlem d’un partit polític amb una experiència recent determinada i convé tenir present que com a tal no les té totes amb el soci que té al davant: Convergència i Unió. En altres escrits ja he plantejat la contribució del Sr. Duran a l’empobriment polític del nostre país, fruit de les contradiccions i malabarismes als quals ens té acostumats. Formar part d’una coalició que porta el projecte de caminar vers l’Estat Propi en el programa i, pocs dies després de les eleccions, manifestar una opció que posa en dubte aquest mateix projecte és democràticament pervers. Que en una democràcia empobrida com la nostra, encara amb molt marge de millora, la principal eina de compromís polític -el programa electoral- sigui passada per alt amb tanta evidència és greu, molt greu. Després es poden fer comunicats oficials i tot el que vostès vulguin: el mal ja està fet.
Sóc conscient que pot semblar que aquestes paraules demanen i esperen massa de la política. No hi estic d’acord. La superació de les rígides estructures de partit i l’excessiu pes dels personalismes –com el del Sr. Duran- en el seu interior; la millora de l’actual poca comunicació de qualitat entre representants i ciutadania; l’augment del control ciutadà de la política; la millora del sistema electoral; l’obtenció d’un sistema institucional que busqui menys la satisfacció d’interessos parcials i treballi més pel bé comú, a la vegada que permeti una major vertebració política de les comunitats que faciliti la implicació de la ciutadania; o la recerca d’una política amb més contingut moral i formativa; tot això és quelcom positiu pel país i que la plena sobirania ens permetria poder plantejar.
Per això és llàstima que l’il·lusionant camí vers l’Estat propi es faci més complex del que ja és per culpa de la mala política i dels personalismes. Tot i així, precisament per tot allò que hi ha en joc: paciència, treball i confiança en el país.
PS: No he dit res sobre l’atac recent al català perquè em sembla que n’hi ha prou en seguir parlant, seguir escrivint, educant i somniant en català. La resta, apreciats lectors, vindrà tota sola. Això que els deia: confiança en el país.
@jordifeixas
