L’acordió

L’ACORDIÓ

L’acordió tocava un deliciós valset

en un dia assoleiat, ple de benaurança

el músic era jove, quasi un infant

que amb l’instrument ens omplia d’esperança.

Oblidava vora seu el pensament

per escoltar la música deliciosa,

en un platet recollia monedes d’argent

i en un petit capell hi lluïa una rosa.

Molta gent passava indiferent,

més jo em sentia clavada a la vorera,

aquella súplica que sortia de l’instrumet

era un cant d’angoixa i de quimera.

Els ulls petits i tristos de l’infant

ensenyaven la innocència i el sofriment,

era com si la música fos cant

portada per un dèbil i suau vent.

L’última nota s`ha perdut a l’aire

i m’he acostat a l’infant plena de tendresa,

he mirat el seu rostre i he olorat el flaire

pur, innocent de l’infantesa.

M`ha acostat la galta i el meu petó

era d’amor, de tendresa, de càrrega emotiva

que volia transmetre-li tota la serenor

per donar-li consol i un nou alè de vida.

L’endemà vaig tornar a aquell indret,

el noi tocava amb alegria,

quan m’ha vist ha aixecat el seu barret

i he sentit com s’allunyava la melangia.

M’ha regalat la rosa del capell,

i m’ha mirat feliç de retrobar-me,

de l’acordió ha sortit com un pomell

de brillants que no volien escapar-se.