Jordi Margarit Sanmartí és periodista i un dels grans comunicadors del nostre país. President de Ràdio Associació de Catalunya. Director del programa Primera Pedra de RAC1.
Un periodista amb més de 40 anys d’experiència que segueix fent ràdio al cap de setmana i de 6 a 10 del matí.
Ens trobem a RAC1, a “casa seva”. Ell es mostra tranquil i pacient, tal com és en el seu dia a dia, fora del programa. Ens saludem afectuosament, anem cap a l’estudi (gentilment ens l’ha deixat per fer l’enregistrament d’aquesta entrevista) i començo a atacar.
Quants anys fa que fas ràdio els caps de setmana?
Uns 18 anys. 15 anys a la privada més 3 temporades a la pública. Puc dir que fa 18 anys que no tinc caps de setmana complerts. Que no tinc un cap de setmana normal com sovint s’entén un cap de setmana normal: des de divendres al vespre a diumenge al vespre ….
Per què caps de setmana i tan d’hora? Gairebé de matinada …
El perquè s’hauria de demanar primer al director de Catalunya Ràdio (on vaig començar a fer caps de setmana) i després al de Rac 1 on treballo actualment. Buscaven una persona que pogués arribar a una audiència molt diversa: un mix entre de l’audiència de nit (la de les sis …) i la de primera hora del matí. La resposta és que segueixo aquí perquè després de 15 anys segueixen havent-hi uns resultats molt interessants d’audiències que continuen creixent. En aquesta feina les audiències manen! I per tant segueixen apostant per mi! Alguna cosa dec fer bé (riu) . També m’ho passo molt bé. Es una franja diferent. En el meu programa es barreja la informació, l’actualitat, l’entreteniment, l’oci, el lleure, la cultura … Això segurament en una altra franja horària no funcionaria.
3. Com és el perfil de la teva audiència?
Segons els estudis d’EGM (Estudi General de Mitjans), les avaluacions dels diferents mitjans i dels diferents programes, el públic és una mica diferent entre dissabte i diumenge. El públic de dissabte es lleva d’hora, va a treballar, va a veure partits de futbol dels fills o simplement volen gaudir del dia de festa i del cap de setmana complert ja des del dissabte a primera hora. El públic del diumenge és diferent. És més de relax! Un col·lectiu de gent que es lleva d’hora i vol gaudir de la ràdio, a casa, mentre esmorza o llegeix el diari. Això sí, està clar que els catalans ens llevem ben d’hora també el cap de setmana!
Sempre has fet ràdio en català?
Sí, en un 99% del meu temps sí! Tret de la meva primera època a Radio Juventud de Cartagena, fa ja molts anys, i alguna col·laboració a alguna altra emissora en l’àmbit estatal, sempre he fet ràdio en català.
Ets dels que pensen que els mitjans de comunicació i els periodistes podeu tenir influència sobre el poble i les seves opinions/decisions.
No, en absolut! I el que pensi així és boig i l’han de tancar. Un bon periodista ha de fer la seva feina amb esforç i rigor. Treballar amb l’objectiu d’ informar o d’entretenir, no d’influir. Si la manera de fer d’un coincideix amb l’audiència, doncs perfecte. Però per mi és absurd pensar que un periodista pugui influir ni conduir cap tipus de ramat…
Ha de ser igual la forma d’informar d’un mitjà públic que la d’un mitjà privat? Tu que has treballat a la ràdio pública i a la ràdio privada ho has pogut experimentar en primera persona. Ho és? És igual?
Tot i que els criteris d’informació que exercim a l’empresa privada a vegades són envejats per l’empresa pública, crec que la forma d’informar, i el tarannà és el mateix. Jo que he estat tant a la pública com a la privada, i sempre he funcionat de la mateixa ferma. Tant a la ràdio pública com a la privada, mai, mai, mai (ho diu amb contundència) m’han cridat de direcció per marcar-me cap línia editorial. Mai ningú m’ha indicat que és el que puc dir i que no. La pública evidentment es deu a uns mecanismes de control a voltes més per interès polític i motivacions parlamentàries, que per interès professional (cosa amb la qual no estic massa d’acord…). Jo m’he trobat còmode als dos llocs. A l’època de Catalunya Ràdio mai em vaig sentir qüestionat per res del que deia, i ara a Rac 1 tampoc. Tinc llibertat absoluta per dir el que penso. Prova està en els meus editorials de les 8 i les 9 del matí que parlo de l’actualitat econòmica, política i social sense embuts, sense pèls a la llengua …
Pel fet que les xarxes socials siguin a l’abast de tothom fa que es converteixin en un canal menys rigorós que als altres mitjans massius com podria ser la premsa, la televisió o la ràdio?
Tenint en compte que et parla un periodista analògic amb més de 40 anys a la ràdio, la llibertat d’expressió s’ha de tenir sempre com a base d’un treball ben fet i rigorós, sigui quin sigui el mitjà. Si dèiem que en el cas dels mitjans públics aquest rigor el garanteixen uns mecanismes de control i a la privada la línia estratègica del consell d’administració o dels caps de continguts, a les xarxes socials, això no hi és. És un canal on tot s’hi val! Per mi és un espai que pot servir com a lloc d’esbravament i d’espectacle individual o col·lectiu. Però com a mitjà de comunicació com a tal, com jo l’entenc, tret de perfils puntuals i de comunicacions concretes, sovint es traspassa el llindar de la llibertat d’expressió. I quan es passa la ratlla des del punt de vista polític, social, relacional … i tothom s’hi atreveix, llavors perd el rigor professional. Alguns mitjans digitals no acaben d’assumir la responsabilitat d’un mitjà diem tradicional. El personal no és prou madur enfront de les possibles conseqüències d’escriure a les xarxes. A vegades em pregunto si introduir algun filtre hi ajudaria, tot i que la ràdio i el directe no te filtres, i trobo que sovint hi ha més rigor, professionalitat, responsabilitat …
Estem vivint un moment apassionant. Un episodi únic. Passi el que passi, el 2014 serà un any històric tant per Catalunya com per l’Estat Espanyol. Si personalment ho estem vivint d’una forma molt intensa, m’imagino que per un periodista que fa ràdio ha de ser també una excel·lent oportunitat per gaudir de la professió. Poder entrevistar personatges clau pel procés, explicar què està passant, és una manera d’apropar a la gent les diferents opcions que poden esdevenir pel futur de Catalunya. Com veus el País? Creus que si un dia som independents, serem més feliços i viurem millor?
Si fem un paral·lelisme amb la persona i la seva manera de viure, què és més fàcil: ser dependent o independent? Oi que un en les relacions socials, personals un prefereix ser independent, un vol ser un mateix? Oi que no ens agrada que ens diguin el que hem de fer i per on hem d’anar, i més si a sobre no hi estem d’acord? Oi que t’aparelles amb qui vols i amb qui decideixes, sense imposicions, sense pressions? Doncs en el cas del nostre país passa exactament el mateix. Quan ser dependent en aquest cas et porta més perjudicis que beneficis, és quan no interessa. Per tant, millor independents amb tot allò que comporti. No sé si serem més feliços o no, però en tot cas, ho haurem escollit nosaltres i serà del tot responsabilitat nostra … No ens ho haurà imposat ningú… Potser els fracassos seran responsabilitat nostra, però els èxits també!
Per què la independència a casa nostra s’ha “posat de moda”?
Jo diria que la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut fou el punt d’inflexió entre l’abans i el després del nostre país. La darrera oportunitat de l’entesa entre Catalunya i Espanya (ho vaig dir per antena), on a l’hora se’n va crear un altre, la de fer la consulta. A partir de llavors, la màquina de l’independentisme s’ha posat en marxa. La independència s’ha posat de moda! Mira si està de moda aquesta tendència o aquest corrent, que fins i tot actualment, partits estatals amb seu a casa nostra que mai havien parlat de la qüestió ni s’hi havien involucrat, s’atreveixen a parlar de “Catalanisme polític” quan abans el rebutjaven de totes totes. Els que de debò abans eren “catalanismes polítics” ara són “nacionalismes catalans”, podríem dir que ara són els que aposten per la tercera via, pel pacte fiscal. Vaja, els federalistes. I el “nacionalista català” de tota la vida, ara és independentista. I gràcies a l’actuació de l’Estat Espanyol, cada cop el “nacionalisme català” pren més importància, per tant l’independentisme es fa fort. Ara ja estem en immersos en un procés que aglutina molta, moltíssima gent que abans no hi era. Una moda o un corrent que engloba totes les opcions polítiques, des de la dreta fins a l’esquerra, passant pel centre, l’opció política amb la que més m’identifico … Els independentistes aglutinen el pensament i el sentiment. Fins i tot ara a Catalunya ja no existeix l’espanyol només. Existeix el català-espanyol, personatge que fa no pas gaires anys no existia …
Els bons periodistes, com els bons publicistes, del missatge clau a transmetre, sovint en feu bons claims o eslògans; com el teu de La Primera Pedra de RAC1 “Catalunya, ja surt el sol” ó “Catalunya, tu a la teva” (riu). Que els diries a les següents persones clau en el procés a mode de claim/titular?
* Carme Forcadell – no et facis teva la frase de Fraga Iribarne. “La calle es mía”
* Muriel Casals – “La reflexió és vida”
* Oriol Junqueras – “Didàctica, didàctica, didàctica”
* President Mas (s’ho pensa una mica més que els altres tres) – “Som-hi, que junts arribarem a bon port”
* Mariano Rajoy – “Vive, y deja vivir”
Jordi, votarem el 9N?
Avui, dia que em fas l’entrevista, 17 de setembre, s’acaba d’aprovar al Parlament la llei de Consultes. Espero que el President Mas ens convoqui a les urnes el 9-N. I jo aniré a votar, sí, aniré a votar, perquè serà un deure i un dret que tinc coma ciutadà que viu en un estat democràtic.
