Carles Sanjosé Bosch va néixer a La Bisbal d’Empordà l’any 1977 i encara hi viu. És per això que hem quedat allà per fer l’entrevista. Com a nom artístic es fa dir ‘Sanjosex’, una espècie de barrabassada de joventut, confessa. A banda de ser músic és arquitecte i regidor de l’Ajuntament de La Bisbal. El primer cop que el vaig escoltar amb atenció va ser l’any 2011, en un concert acústic al meu poble. Des d’aleshores, si em preguntessin per les meves preferències en música d’aquí, al primer lloc de la llista hi aniria ‘Sanjosex’.
Regidor, arquitecte, músic… Ja tens temps de fer tantes coses?
Sí, tinc temps. Bé, hi ha moments en què tot s’ajunta i tinc molta feina, però pensa també que tinc despatx d’arquitectura i, no és que el tingui abandonat, però el tinc una mica en stand by. Vull dir que tampoc em poso nerviós si no tinc massa feina al despatx. M’ha vingut tot donat per les circumstàncies, primer de petit vaig estudiar guitarra clàssica, després vaig voler estudiar arquitectura, i mentrestant vaig anar fent música i fent cançons. Acabo la carrera i munto un despatx, però resulta que trec un disc… Vull dir que al final tot acaba essent una sèrie d’esdeveniments i la sort que he tingut és que en el moment en què l’arquitectura ha anat cap avall per la situació econòmica, la música potser ha fet una mica la tendència inversa. Tot i que ara és difícil tot, però és difícil per tothom, així que tampoc passa res. És el que hi ha. Ara, la meva premissa és fer tant bé com puc tot el que faig.
Quina cartera tens a l’Ajuntament? No et cansen les trifulgues de la política municipal?
Sóc regidor d’urbanisme. La meva vessant política no té massa res a veure amb el partidisme polític. Jo no sóc de cap partit i estic en una llista per l’alcaldable. A mi no hi ha cap partit que em cridi l’atenció o m’agradi, el que passa és que l’alcaldable de la llista on estic em va venir a proposar de ficar-m’hi perquè, en jo ser arquitecte i ser conegut -i també ser una persona que pot crear consens-, com que hi havia la redacció del Pla d’Ordenació Urbanística Municipal, i era un tema prou important, volia comptar amb un arquitecte que tingués aquest perfil tècnic. Em va prometre que no hi hauria cap utilització de tot el tema de ser conegut i estic molt content perquè això m’ho han respectat molt des de l’equip de govern. El que jo faig és centrar-me en temes de la meva regidoria, sobretot que el POUM pugui tirar endavant i que a l’àrea d’urbanisme hi hagi els canvis que siguin necessaris. M’agrada poder-ho dir perquè a vegades la gent té una visió de la política una mica absurda, molt basada en el partidisme. A mi ni m’interessa massa el partidisme local, sinó que m’hi veig immers sense voler, em fot molt nerviós i no m’agrada. De vegades el periodisme mal entès també complica les coses més del que és necessari. Només d’entrar jo a la llista que et deia, al cap d’uns dies va sortir una notícia a El Punt, en portada, que deia “Sanjosex fitxa pel PSC de La Bisbal”. I ni “Sanjosex”, ni “fitxa”, ni pel “PSC”, perquè no té res a veure amb el partit, sinó que té a veure amb l’alcaldable, ni té a veure amb el projecte musical de Sanjosex.
Com a arquitecte amb quina mena de projectes has treballat?
He fet coses “grosses” en col·laboració amb l’Adrià Felip, que és un arquitecte de Girona. Vam fer el tanatori de Girona, que és un edifici d’uns 5.000 metres quadrats que va quedar molt bé i estic molt content. També he fet cases unifamiliars noves a Palafrugell, a l’Escala… He fet carrers, he fet places… És que jo he treballat molt d’arquitecte, tant pel sector públic, com des del sector privat. Tinc una visió bastant completa del que és l’ofici perquè el meu pare és paleta, jo he fet de manobre i ho conec molt. No és que hagués estudiat arquitectura perquè sí, sinó que jo exerceixo d’arquitecte. Justament el meu pare és paleta i va tocar música tota la vida. Jo he fet un pas més: sóc arquitecte, he tocat tota la vida i, a més, faig discos i sóc conegut. Segueixo una tradició familiar, en el fons.
Quins referents tens en el món de l’arquitectura?
M’agrada molt Jorn Utzon, danès, que és el de l’Òpera de Sidney, per exemple. Aquesta és la seva obra més coneguda, però té obres molt ben parides. M’agrada molt Erik Gunnar Asplund, suec. També m’agrada molt Louis Isadore Kahn, americà jueu d’origen estonià, un arquitecte magnífic. Aquests són els meus preferits, però també m’agraden molt altres arquitectes… El mexicà Luís Barragan, el català Albert Viaplana…
Ja ho has introduït, però explica com et vas iniciar en el món de la música.
Per família, perquè em van apuntar a guitarra quan tenia set anys i perquè aquí a La Bisbal hi tenia uns amics amb els quals formàvem grups i fèiem música. Jo allà als 13 o 14 vaig deixar la guitarra clàssica i la música clàssica, però mai he deixat de fer coses i d’estudiar i tocar música.
Continuant amb el tema dels referents, tens una cançó dedicada a Bob Dylan. Quins altres referents musicals tens?
Bob Dylan és un dels referents importantíssims i al seu voltant hi situaria Neil Young, John Mayall, Van Morrison… També del blues John Lee Hooker, Robert Johnson… Un altre món és Paco de Lucía, que al seu voltant hi podria haver Camarón, José Mercé… Un altre món és el d’Ali Farka Touré, un músic de Mali, que al darrere hi ha Bassekou Kouyaté i la música de Mali en general… -vaig dient noms perquè d’aquella manera és aquell nom i tot el que comporta. Després, hi ha altres coses com ara la música hindú, la brasilera… Del món del pop m’agrada Joan As Police Woman, els Beatles, algunes coses de Radiohead… Però Bob Dylan, Paco de Lucía i Ali Farka Touré són els més importants per mi i, si t’hi fixes, cap dels tres ve del món del pop. Això és el que fa que Sanjosex soni com soni, perquè és una cosa personal, curiosa, perquè faig pop sense venir del pop.
Escoltant cançons dels teus anteriors discos fa la sensació que per tu és molt important el món interior. Tens tendència a entotsolar-te?
Jo crec que és una evolució. Al final els meus discos, encara que jo no vulgui, acaben essent una història de les meves coses. Si no em coneixes és més difícil saber quines són les meves coses, però jo ho veig, perquè em conec. En el moment en què jo vaig començar a fer cançons faig uns temes més juvenils i ‘gamberros’, les altres són cançons d’una època en què vaig acabar la carrera i estava molt confús. En aquest últim disc ja deixo una mica enrere aquest món interior. O sigui que, en el fons, és una història personal en la que he tingut una feina de prospecció interior que es reflecteix en les meves cançons. No és que m’agradi, és que ho he fet sense voler. Jo només volia fer cançons explicant coses, explicades a la meva manera. En aquell moment em sentia còmode així i ara em sento còmode d’una altra manera. Hi ha coses que vaig cantar, que les continuo cantant però que potser no les escriuria.
Per exemple?
‘Puta’ la canto, i m’ho passo molt bé, però no faria aquesta cançó ara. Fa gràcia i és molt divertida, però no m’hi sento identificat i és un objecte fora de mi. Em sento orgullós de ‘De Girona al Japó’ però ara ja no ho diria igual. O a ‘Les mitgeres al descobert’ hi ha un punt d’autodestrucció on jo faig rimes “tontes” perquè m’estic fotent de la creació musical, i això no ho faria perquè és un passotisme autodestructiu que en el fons és tirar-se pedres a la teulada.
De fet a ‘Les mitgeres al descobert’ ja hi dius que la cançó està feta “a corre-cuita i corrent” i la veritat és que fa aquesta sensació quan l’escoltes.
Exacte. I potser la gràcia que té és que crida l’atenció perquè dius: “Què és això?”. Però al mateix temps, si t’ho mires com a obra veus que és una obra juvenil i ara que tinc 37 anys ja no m’interessa tant. Aleshores jo tenia 21 o 22 anys.
Ara has tret el nou disc, ‘Festival’. Quins inputs estàs rebent d’aquesta feina?
En tots els discos he tingut inputs bons. La crítica sempre ha estat bona, tot molt bé, però tot i així tenim un públic propi però no som els Manel. Penco, intento fer-ho bé, sempre prima la bellesa i allò artístic per sobre de qualsevol altra consideració i això és agraït per la gent que ho escolta, però no és una música fàcil ni una proposta que sigui molt evident i això fa que tingui el públic que tinc. Però la resposta sempre és bona.
Aquest estiu com es presenta? Gaires concerts contractats?
Costa bastant ara. Al juny tenim quatre o cinc “bolos” seguits. Després van sortint coses al juliol, l’agost no està gaire clar, però també tenim coses per la tardor. En aquest moment als festivals els costa molt vendre entrades, costa molt vendre discos… La crisi es nota molt. Com que sempre he estat molt realista i he tingut clar que el públic és el que compta, noto la crisi, però suposo que la nota més la gent que s’ha valgut d’una indústria o d’unes coses col·laterals com ara subvencions. Com que mai hi he pensat, en això, i m’he dedicat a fer música perquè agradi a la gent, la crisi es nota econòmicament, però no a nivell de resposta ni de ganes de fer coses. Al contrari.
Les imatges que il·lustren la caràtula del nou disc ens ensenyen una taula després d’un dinar festiu. Hi ha diverses cançons que apel·len a la felicitat de les etites coses. Sembla que estiguis feliç amb la teva pròpia vida.
Això no és tant perquè jo vulgui destacar les coses senzilles de la vida -que també-, com transmetre aquesta idea de joia o felicitat lleugera. En el fons volia parlar de la sensació d’estar amb els amics dinant, volia parlar de les ganes de ser feliç, de la frivolitat que significa l’alegria… Hi havia moltes coses barrejades i, al final, has d’agafar objectes quotidians per parlar-ne. Jo deixo pels poetes l’abstracció extrema i les referències llunyanes de la realitat. Agafo el que puc, el que tinc a mà i el que sé fer. No és que segueixi el rotllo costumista, perquè en el fons tampoc agafo referències gaire concretes, sinó que dic coses com a objectes separats. Faig el que puc amb el que tinc, utilitzo les eines que sé utilitzar i queda com queda.
En canvi, el títol del disc no creus que és una mica grandiloqüent? Vull dir que parles de coses més menudes que un ‘Festival’
L’expressió “festival” es fa servir per coses molt diferents. Quan en castellà dius “cachondeo”, doncs dius “és un festival”. “Festival” en el sentit d’una cosa histriònica, eclèctica… més en aquest sentit que no pas en el d’una gran festa. Hi ha un punt com “passota”, exagerat, però, alhora, el disc també és molt auster, barrejat amb unes ganes de deixar-se anar. El so, tal com dèiem amb en Quimi [Portet] és un so auster i molt sincer, que no fem invents estranys, però, al mateix temps, vol ser feliç i grandiloqüent. Això és el que acaba donant sentit al disc i m’hi sento bastant identificat.
Hi ha una cançó que es diu ‘Llegeixo’. Què llegeixes?
Sóc molt eclèctic. Ara llegeixo un llibre de John Kenneth Galbraith que es diu The Money, que és una història dels diners. També llegeixo clàssics grecs i llatins. Just abans vaig llegir ¿Hacienda somos todos? de Francisco de la Torre, que és un funcionari d’Hisenda. El que últimament em fa molta mandra llegir són novel·les, perquè si no són bones és un rotllo i acabes llençant hores. Aquest any també he llegit El naixement de la tragèdia de Nietzsche, que em va agradar perquè és un llibre que té molta actitud artística, sabent que no és gens ordenat ni acadèmic. Com ell, el que jo acabo fent són coses híbrides, mixtes, no acadèmiques, no des del punt de vista de voler descriure la realitat, sinó jugar-hi. Per fer això es necessita una actitud artística i creativa.
La cançó ‘Per ser feliç’ sembla escrita pel president Macià. Hi parles de la caseta i l’hortet i de la llibertat.
Vaig començar amb una cosa molt “tonta”, que és aquella sensació d’anar al supermercat i haver de treure la targeta Visa, també la targeta dels punts i, alhora, et donen un tiquet que serveix per un descompte de no sé què… i al final això es transforma en un absurd absolut d’acabar fent uns números sobre una cosa que no existeix, quan resulta que el més maco és tenir un hort i que les plantes creixin i, si poguéssim anar a caçar, doncs també. Era dir “escolta, no té cap sentit tot això que estem fent”. Això es va convertint en una mena de crit justificat per la necessitat de ser feliç i s’acaba convertint en una reivindicació col·lectiva i és quan dic “muntaré una empresa, una secta o una nació”. Quan et comences a autoreivindicar pots acabar amb una cosa magnífica o amb una bogeria molt gran. En el fons la cançó el que es pregunta és què estem disposats a fer per ser feliços. Evidentment que es confon amb el moment actual perquè jo visc en aquest moment. La sensació de dir “quin absurd, tot”, de dir “com pot ser que jo no pugui fer això”, també com a català, “com pot ser que jo no pugui reivindicar el meu dret a ser”. Tot això acaba essent la cançó. Per sort o per desgràcia jo penso molt i algunes cançons, com aquesta, acaben essent una cosa molt complexa. També trobo divertit que la cançó pugui tenir lectures diverses i la música no és un tractat, un assaig, sinó que és una emoció i no tinc per què ser molt organitzat i parlar només d’una cosa. A partir d’ara faré cançons més senzilles, quatre frases que funcionin i ja està. No vull res més.
