L’altre dia, al centre on treballo, vaig atendre una noia cubana que volia fer un curs de català. Vaig preguntar-li si m’entendria en català i em va respondre que no. Devia ser veritat, perquè li vaig haver de traduir la pregunta a l’espanyol. La noia semblava agradable i simpàtica, i mentre omplia la fitxa d’inscripció, vam encetar un petit diàleg. Com que vaig veure que a la fitxa hi deia que feia tres anys que vivia entre nosaltres, li vaig demanar com era que en tres anys no havia après gens de català, i per què justament ara volia fer un curs. Em va dir que fins aleshores no havia necessitat el català per a res, però que ara li demanaven haver fet uns curs de 45 hores per aconseguir el certificat d’arrelament. “Ja t’entenc”, vaig dir-li amb la intenció d’escurçar la conversa i anar per feina. Ja estic acostumat a tots el prejudicis possibles sobre les llengües, però això no vol dir que m’agradi perdre-hi el temps.
Tanmateix, la noia es va endur la impressió equivocada que jo era una persona empàtica i que em podia parlar amb el cor obert. Em va dir que no li agradava que li fessin fer les coses per obligació, i que no entenia que hagués de fer un curs de català per força. Jo li vaig donar la raó i vaig afegir que a mi tampoc no m’agradava que em fessin fer les coses per obligació, però que a mi em passava just a l’inrevés que a ella, que el que m’obligaven a parlar era el castellà. Aleshores, va ser ella qui volgué mostra-se empàtica: “Sí, ja me han contado lo que pasava con Franco.” “Franco?” vaig respondre sorprés. Li vaig explicar que aquest senyor feia més de 40 anys que criava malves i que ja no podia obligar ni els verms que deixessin de rosegar-lo. Ella va alçar dibuixar un interrogant amb les celles i es va quedar mirant-me sense fer cas de la fitxa que havia d’omplir. Després d’un breu silenci melodramàtic, li vaig etzibar: “Eres tu, la que me obliga.” Va fer uns ulls com taronges.
Vaig haver de reconstruir-li tot el procés. Primer li vaig demanar com havia sabut, en entrar, que jo l’entendria si em parlava en castellà. La pregunta li va semblar absurda, perquè a Catalunya tothom parla el castellà. Aleshores li vaig demanar per quin motiu creia que a més parlàvem el català, si es pensava que naixíem amb una dotació genètica especial que ens feia bilingües des del naixement, i a més teníem la sort que ens hi feia en espanyol. Alguna vegada s’havia plantejat per què tots parlàvem castellà? Va arronsar les espatlles. Vaig afegir que es podia imaginar, si ella volia, que Franco havia estat el primer d’obligar-nos-hi, però que en realitat la cosa venia de molt abans, i que encara ara ens hi obligaven. I que en aquell precís moment era ella que m’hi obligava. Perquè, si jo no volgués parlar castellà, com ens entendríem ara? I què en pensaria, ella?, que ho feia perquè no m’agrada que m’obliguin a parlar en castellà?, o que en realitat no em costaria gens, però com que sóc un antipàtic de mena o, encara molt pitjor, un nacionalista ètnic excloent amb tendències genocides (el que abans en dèiem un “rojo-separatista”), m’havia proposat fer-li la guitza.
Sense dir res, es tornà a concentrar en la fitxa i la va acabar d’omplir. Devia ser la primera vegada que a aquella noia algú li parlava amb sinceritat, cosa que en aquest país no fa ningú que es consideri un home de bé. Perquè, és clar, la sinceritat només provoca crispació, i al final al més innocent li acaben clavant un parell de màstecs tot sortint de la comunió de la neboda. Som així i no s’hi pot fer res.
Si jo tingués un mínim decòrum, o una engruna de caritat cristiana, ho hauria matat en aquest punt. Però vaig voler reblar el clau i vaig afegir: “Si creus que parlem castellà per culpa del Franco, i ara tu véns i te n’aprofites, no et sembla que estàs col·laborant amb ell?“ No va contestar. Em va allargar la fitxa plena, li vaig fer la matrícula i se’n va anar sense badar boca. El que ja no sé és si tornarà. Ja ho diuen, que els catalans som molt tancats.
