Avui he mantingut una enriquidora conversa amb una persona interessada en el camp de la millora de la salut global. Parlàvem de com fer que la societat pugui disposar de més eines de prevenció, diagnòstic i guariment de les patologies.
Fa uns dies comentava a Alzheimer, la nova diabetis tipus 3?, que les molècules dels sucres s’uneixen a les proteïnes i pèptids de l’organisme i van deixant marques irreversibles. El cos es deteriora. Una persona d’excel·lent salut veurà com al cap dels anys la pell es fa malbé, apareixen taques, clivelles, pigmentació heterogènia i arrugues. Què ens ha passat? Entre altres coses, la glucosa ha reaccionat amb el col·lagen. Algú sap com viure sense glucosa? Naturalment, és del tot impossible, és com viure sense respirar. També és impossible evitar que la glucosa i la fructosa reaccionin amb les proteïnes, la química té unes regles. Podem evitar quantitats elevades de sucre, sí, si mengem correctament, i si fem això endarrerirem el deteriorament, però no evitarem envellir. El que passa a la pell passa a molts altres llocs de l’organisme que no veiem, però que un dia ens ho diu una anàlisi clínica o les imatges mèdiques.
A la conversa ens hem plantejat fins quan pot viure una persona. Podrem algun dia allargar molt la vida? Jo opino que la podrem allargar bastant, mantenir més temps bona salut, però que hi ha un límit i que el cos ens mostra on és.
Amb tot, podem viure amb salut més anys? La resposta és que sí. És evident que la genètica influirà molt. El comportament dels pares també hauran deixat marques epigenètiques a les cèl·lules progenitores i el que faci la mare durant l’embaràs repercutirà molt sobre el nadó. La suma d’això serà com un mapa de carreteres introduït a l’organisme, però nosaltres podrem fer moltes coses per circular bé per les carreteres que indica aquest mapa, no ens hi podrem sortir, però podrem circular bé. Sovint, però, som conscients, si ho som, d’això quan ja hem fet coses que no hauríem d’haver fet.
És bàsic recordar el paper que juguen els micronutrients en el funcionament fisiològic de l’organisme. Es necessiten els mateixos minerals i vitamines de jove que de gran. Una persona gran menja menys que una persona jove. Això fa que ingereixi menys micronutrients. Menys que els necessaris. La manca de micronutrients no és massa perceptible per sobre d’un llindar. És habitual que les persones adultes acabin amb concentracions de micronutrients subfisiològiques. Sense símptomes. Què hi podem fer, naturalment menjar millor i, si cal, afegir suplements. Molts metges us diran que no calen, però ells saben la concentració fisiològica necessària de micronutrients? Saben els micronutrients que tenim en circulació? D’alguns sí, però no de tots.
Quina conclusió hauríem de treure de tot això? Que és imprescindible aprendre a menjar i aprendre a respirar, aprendre nutrició. Qui ensenya tot això? Qui ensenya aquestes poques coses que he escrit aquí, naturalment, més desenvolupades i discutides? Quants pares, mínimament, coneixen aquestes coses?
Comentàvem en la conversa que he citat al començament, que si el meu negoci fos una empresa asseguradora de salut, em preocuparia molt en ensenyar aquestes coses. Segurament és on faria la inversió més elevada. Per a mi és un fet clar que una salut millor de la població no faria perdre clients a l’asseguradora, però li estalviaria moltes despeses en diagnòstics i tractaments.
Llarga vida amb salut i una mort ràpida és el millor per les persones i per a l’economia.
